Quina sort que ha tingut Madrid de créixer enmig d’una xarxa perfecta de rodalia ferroviària! Quanta fortuna acumula el gresol que liqua els capitals que recapta i els balafia pro domo sua! Quanta intel·ligència tingueren els pròcers que aconseguiren absorbir, mitjançant estratagemes legals, els recursos d’altres territoris, dòcils o rebels. Com s’embadaleixen els galiots de províncies davant la grandesa arquitectònica del rompeolas de las Españas. De quina manera decideix, projecta –i executa!– colossalismes demencials que inflen el superflu pap de la vanitat.
I mentre Madrid s’engronsa en la dolce vita i s’engalana com una sangonera opulenta i dominàtrix, la díscola i envejada Barcelona es desespera patint, dia sí i dia també, el drama de les infraestructures mal dotades.
Nosaltres, els valencians, com sempre: igual que fan els rèptils, ens arrosseguem pidolant i assumint el destí dels mediocres definit per la subordinació incondicional. I així, vestits amb parracs morals, “sol·licitem” un túnel passant –segons han dit–, quan la capital de l’Altiplà culminarà aviat el desficaci de sotmetre la geografia a l’avara metròpoli macrocèfala. Farà bé el lector si pega una ullada a l’immens forat projectat per tal d’obligar el ferrocarril del Mediterrani (!) a retre tribut a Atocha o Chamartín: la inutilitat al servici d’una idea impossible, injusta i nefasta. D’ací a no res, els satisfets captaires d’almoines vergonyants, amb el cap cot permanent, comprovaran com s’ho fa Espanya per a fer passar el meridià de Greenwich per la plaça del Callao.
Mentrestant, se senten estrofes de melodies que no han desaparegut mai del tot: “Voy por rutas imperiales, caminando hacia…” .
