Tot just quan havia decidit que hui li demanaria als pares d’anar al poble este diumenge a la Fira (fa un any que no tasta el torró dur), ha vingut sa mare i l’ha escridassada. Li ha dit que veges tu quina manera de passar el matí de bades. Que ja es una dona de dotze anys, que havia d’agranar el cup i emblanquinar l’almàssera i que, torna-li, se l’ha trobada hui també jugant a les pedretes entre les botes de vi. Li ha pegat dos galtons i un estirassó de monyo i li ha dit que quan puge el pare de la vinya parlaran els tres. Al moment de quedar-se sola de nou, Tomàs, el menut dels de la Casa de les Calcides, ha passat per davant de casa, amb l’aixada al coll, aquelles mans grandotes, i amb aquella boca plena de dents blanques. I a ella se li ha fet dia, i se li ha fet tot fosc alhora, però s’ha engolit les ganes d’eixir a dir-li res perquè la mare ja li ha fet mil voltes la cançó, que amb eixe xicon no parle perquè son pare sempre té set i no treballa. L’ha espiat mentre passava de llarg i ha notat, sense comprendre per què, que li recorria l’esquena una encenor nova. Llavors, tota sufocada, s’ha fet nueta entre les botes. Ha mirat el seu cos de sirena sense escates reflectit en la bassa del vi d’enguany, que encara fermenta. S’ha submergit dins del cup de vi negre, i, al minut d’estar-s’hi, li ha vingut un mareig dolcíssim i unes ganes de riure de por.
I, ara, torna sa mare i se l’ha troba surant panxa cap amunt, nueta, tapadeta de vi, immòbil, els ulls desencaixats i amb la boca mig oberta, crida horroritzada:
– Maria!
I ella, en èxtasi alcohòlic, fa dues braçades com si volguera nadar, i diu:
– No cride, mare, que m’espantarà els peixos.
Joan Nave Fluxà
