Un migjorn hivernal, assaboria jo uns gallons de taronja reclinat en el triclini envellutat del menjador de casa. Ho podia fer perquè la fruita valenciana, tot i ser la millor entre les excel·lents, no podia eixir de casa a conquistar els seus mercats històrics. Encara més, els horts quedaven sense collir perquè la classe dirigent es fotia del nostre llaurador i feia negocis tèrbols amb països sense garanties fitosanitàries. El País Valencià no hauria de consentir-ho. És clar que, n’ha consentides ja tantes, de coses… També pensava, mentre engolia el darrer nèctar, de quina manera bastiria un article on poguera abocar les alarmes i les angoixes que m’assetgen. Però la inspiració, reticent a la meua invocació, m’ignorava. És per això que opte per vehicular les inquietuds que no descanse mai mitjançant la fórmula maièutica que inaugurà Sòcrates. Heu ací uns interrogants cabdals. Pregunte, doncs.
No hi ha cap polític de dreta capaç de mobilitzar-se per raons humanitàries?
És humanitari preocupar-se per les cultures hispàniques no castellanes?
Per què m’he de sotmetre a una parla que no és meua i uns costums que no compartisc?
Quines raons hi ha perquè m’imposen històries, pensaments, gustos i aficions que em desagraden?
Sóc reu de lesa pàtria?
El Reial Madrid és meu o de Florentino Pérez?
Quan aprendrà la classe dirigent a respectar les minories, en lloc de matxucar-les?
No seria una solució admetre les diferències com l’eix vertebrador d’una idea que podria ser bona si no fóra un cep?
Entre les pràctiques catòliques exhibides per la dreta, és acceptable la difusió de l’odi al diferent?
Si sóc catòlic, he de confessar-me perquè no crec en la sagrada unitat d’una pàtria que m’expulsa?
Faig bé d’indignar-me quan sent la representant del partit popular del País Valencià vomitant estridències vesàniques en què crida a l’odi?
Deu ser pecat dir, escriure i publicar que la senyora Bonig suma agres purulències quan exigeix l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya?
La xenofòbia forma part intrínseca de l’ésser espanyol?
Faig bé si denuncie allò que considere que són injustícies culturicides?
En nom de quina fal·làcia espúria, la majoria d’espanyols se senten feliços colpejant –físicament i espiritualment– els qui no senten l’Espanya uniforme que propugnen?
Quina llavor ha germinat en monstruós Leviatan quan eixa mateixa majoria posa barreres estúpides, però diabòliques, entre valencians i catalans?
Per últim, per què hem de suportar un Estat que sempre juga a casa pròpia, estableix les regles i tria l’àrbitre?
