Américo Castro fou un assagista, filòleg i historiador deixeble de Ramon Menéndez Pidal. Fou nascut al Brasil de pares espanyols i finit a Lloret de Mar l’any 1972, sol, apartat dels cercles acadèmics, privat d’un mereixedor reconeixement oficial. Erasmista de profit, republicà, Castro es va enfrontar amb els hispanistes empoltronits de la seua època, els quals eren, encara els hi ha, partidaris que el poder polític i eclesiàstic caminaren del bracet sine diem. La vigència del pensament de l’erasmista es justifica d’eixa manera. A Juan Goytisolo, escriptor, novel·lista i poeta, les ponderacions de Castro li van servir, segons assegurava fa temps, per “defugir d’ideologies monolítiques”
Els estudiosos d’Américo Castro, com a resum de les seues creences, traient-lo també de la solitud, el van estudiar el 2009 en un congrés internacional a la Biblioteca Nacional de Madrid, sot al títol: “El pensamiento de Américo Castro. La tradición corregida por la razón” on hi participà Goytisolo, amb el qual es cartejava a les acaballes de la seua vida. Com qualsevol altre erasmista i republicà, de qualsevulla altra època, la seua raó rau esparsa pels arreus, fruit de la ignomínia i l’oblit.
Rauen de la mateixa manera les raons del poble valencià, per diversos motius, pels arreus esparses, a conseqüència de no rectificar els errors de les sacralitzades tradicions ancestrals, pel nostre menfotisme crònic i tòpic, la inoperància participativa cívica, que li fa no començar a tombar, decididament, els seus mites de tiradors de carcasses, saltadors de balconades a les festes…, causades així mateix pel nostre defugir cívic, ajudant que es facen cegues ideologies monolítiques que, privades de la necessària raó, esdevenen en sucursalisme vergonyós, ple d’invisibilitat absoluta impedint-nos de ser satisfets de qualsevol reivindicació justa, com ara finançament adequat, inversions proporcionades i defensa de la producció agrícola davant tractats internacionals, assumits per l’estat com a “benefici general”, notòriament perjudicials per a nosaltres.
Al poble valencià, pel seu defugir cívic, no se’l té en compte i ens “prenen pel pito del sereno”, tal com ha pres Pedro Sánchez a Joan Baldoví, el qual ha rebut un tractament oblidadís i ignominiós, al debat d’investidura de Sánchez, en exigir-li des del faristol al Congrés dels Diputats, entre altres qüestions, la modificació del model de finançament vigent, que ens perjudica. Al President de la Generalitat, Ximo Puig, qui es veu abocat d’anar perquè l’escolten al garganxó de l’Estat, assegurant-li al Rei la nostra fidelitat institucional a la Corona, a la Constitució, endemés d’assegurar-li el nostre ajut per la consecució d’una Espanya diversa i plural. La meua gata, blanca com el gesmil, amb algun negre tacat, cua i capell inclosos, auto convertida en assessora toca nassos, fregant esser sorneguera, m’aboca radical: “Els valencians no som creïbles, en tant i quan de l’himne regional, no es sostraguen de moment com a primera mesura, els seus primers versos.”
Com que els escolans del President de la Generalitat asseguren que ha sigut rebut amb un clima de molta confiança, la gata-assessora pseudosorneguera, torna a carregar deixant caure sobre la tauleta de l’ordinador, aquesta lapidària reflexió: “El President Ximo Puig li pega pals a l’aigua i l’erra. No és al Rei a qui deu d’acudir per reivindicar, entre altres assumptes, finançament (o sí, després de parar esment als seus discursos, çò de la meua collita) sinó al President del Govern senyor Sánchez, endemés de convèncer alhora la resta de barons socialistes-espanyolistes, del seu partit, els quals potser no volen la modificació del finançament, en l’Espanya plurinacional i plurilingüe, com no fos la que criticava Amèrico Castro, la folklòrica plena de mites i tradicions monolítiques, aprofitant-se’n de les nostres sucoses aportacions, per damunt de les nostres possibilitats, a les arques estatals, per la nostra invisibilitat i pals a l’aigua, en ares d’una pretesa igualtat i fraternitat.”
Xica, què dius, ponderat!, et confinaran al refugi felí més pròxim, com a mínim i si persisteixes, al presidi del “Puerto de Santa Maria”. La gata, irromp el terreny del victimisme etzibant-me: Què més se’m dóna, feste el compte que, llevat de a la caseta, de casa no ix. Encara bo, veuria el golf i badia de Cadis, i potser també a carnestoltes, al presidi, es muntés alguna murga disfressada de felins que, cantés miolant com els gats tocates plausibles”.
Quan acabe aquest línies, m’assabente que Pedro Sánchez no ha estat triat, en aquesta segona votada, com a President del Consell de Ministres espanyol. Baldoví, l’únic representant valencianista, que es preua públicament de ser-ho, s’ha abstingut. Confiem que li donen motius bastants perquè ho faça afirmativament al setembre, si de cas. El Consell de la Generalitat, aprovà les reivindicacions dites adés, que hi realitza el diputat, així com les Corts del País majoritàriament. Tot plegat per haver-lo menystingut Baldoví en la primera votada.
Amigues i amics, com que l’article hi conté, tradició i raó, versos oportuns crec, d’Estellés estrets d’Antologia Poètica. Col·lecció Els quatre vents. Consell Valencia de Cultura: “A Sant Vicent Ferrer. Epístola amb segell d’urgència”.
“M’afluixaré el cordons –permet- de les sabates. O em quedaré, dempes, descalç sobre els taulells… Diré una lletania de quatre coses clares… Mira he de lluitar. Déu em vol vencedor. No em dones doncs, la pau, car me la vull guanyar… No em dones doncs, la pau i la serenitat: són un luxe, només, i no estem per a luxes… donam lluita, car no vull posar-me a adorar els ídols imbècils de les paraules, ara que és el temps d’agafar-les com ganivets o malls… és l’hora violenta, per fí, de la saó! És l’hora clara i alta dels cors i els peus oberts. De dir allò que hi manca. I de dur el pa al forn… És l’hora de parlar clar i ras, Sant Vicent. O seure’s a un còdol i callar ja del tot?
