Han passat un documental per La 2 que ens aproxima a l’activitat de Mario Onaindia, així com del seu entorn, del grup procedent d’ETA que després d’abandonar la via armada jugà un paper al si del País Basc i més enllà dels seus límits territorials. Onaindia va ser un dels jutjats al Procés de Burgos a principis dels setanta, un Consell de Guerra que generà un gran moviment de solidaritat tant a dins de l’Estat com a Europa. Al final, malgrat les protestes, van haver-hi varies condemnes a la pena capital, les quals van ser canviades per la perpètua per uns indults de Franco.
El documental el van traure la nit del 21 de desembre, coincidint amb el Consell de Ministres a Barcelona, o siga en ple debat sobre el conflicte generat aram del “procés”. Possiblement, aquest fet és mostra de la nova etapa d’obertura informativa que experimenta TVE, a la qual no estàvem acostumats. Cal recordar, doncs, el cas d’ETA, nascuda en plena dictadura, reivindicant una revolució socialista i la independència, i el seu procés ideològic cap a una estratègia reformista, així com el pas que Adolfo Suárez, i òbviament el seu govern, donaren buscant el final dels atemptats a canvi de la inserció, que resulta com a mínim positiu, en ser una part poc coneguda de la transició. En una situació “sense eixida” va haver-hi negociació, o si es vol pacte explícit, malgrat que en aquest cas sols una part d’ETA va deixar les armes, restant-ne en l’acció armada una part i passant-ne una altra a la via de l’Estatut de Guernica.
D’especial interès és la part del documental que ens mostra els debats entre els dirigents de l’organització armada: el que es concreta en el fet que no tenia sentit la lluita violenta en una democràcia. El relat del film acaba quan la gent de l’Euskadiko Esquerra, partit creat per esta gent, veu que una de les seues fites s’ha aconseguit; no oblidem com EE, al final dels vuitanta, va tindre presència parlamentaria remarcable i encetaria una via europea que mostrà a Europa la pluralitat de l’Estat, a través de la coalició al Parlament Europeu de grups de Catalunya, Euskadi, el País Valencià, Galícia i Andalusia, sota les segles “Europa dels Pobles”. Durant un temps vaig formar part de la gent que ens veien, ajudant a la tasca de Juan Mari Bandrés, el nostre diputat, restant el valencià Vicent Ventura com possible substitut, cosa que no va ocórrer. La gran majoria de relats que circulen obliden aquestes coses, especialment, allò que te a veure amb la pluralitat nacional, siga en termes de federació o plena sobirania.
