Al País Valencià, malgrat els titànics esforços en contra, estem vivint les rèpliques que produeix el debat català. Dona la sensació que hi ha un esforç, un considerable esforç, per fer que la vida política valenciana semble un oasi en què res o quasi res té a vore amb un debat que s’intenta circumscriure entre Catalunya i Madrid, ni tan sols entre Catalunya i Espanya!
Mentre ací estem “rescatant persones”, continuen, altres territoris “menys civilitzats” es llancen plats al cap per veure quina bandera ha d’onejar en quin edifici públic o no sé ben bé quines banalitats.
Se’ls escapa, però, que poques persones podrem rescatar amb un deute acumulat de més de 40.000 milions d’euros i amb un espoli fiscal de més de 6000 milions d’euros a l’any. Se’ls escapa que l’espasa de Dàmocles del Tribunal Constitucional penja inexorablement sobre qualsevol avanç que, en matèria de drets, les Corts legislen.
Dic que vivim rèpliques i em permetré posar només l’exemple més recent: el passat dijous vam vore com Ciudadanos es despenjava de l’acord unitari (al qual el grup d’Esquerra Republicana al Congreso ens vam sumar per responsabilitat, per cert) que proposa incloure una disposició a l’Estatut que blinde –blinde– un percentatge d’inversions als Pressupostos Generals de l’Estat igual a la població del País Valencià. I es despenjava acusant la resta de forces polítiques de dialèctica separatista –PP inclòs!
Vam avisar, en boca del nostre portaveu Joan Tardà, que aquesta disposició serà paper mullat, com també de la nostra aposta per la creació d’una Agència Tributària Valenciana que recapte tots els impostos al País Valencià, a l’estil navarrés. Vorem de part de qui està la raó quan vagen passant els mesos. I, sincerament, espero que ens equivoquem.
Si no ens equivoquem, però, i ara que està de moda parlar de vies escoceses, eslovenes o catalanes, haurem de vore quina és la via per la qual apostem els valencians. Fer-nos perdonar, seguir pidolant i cercant acords de mínims amb què ens volen sotmesos i demanant-los que “ens tracten amb justícia” o plantar-nos davant d’un Estat que ens espolia i que no ens reconeix com a subjecte polític de decisió.
De moment però, dona la sensació que la Via Valenciana per la qual s’està apostant és una via morta, de carril únic i d’ample ibèric. I, si em pregunten, crec que la Via Valenciana per la qual hem d’apostar és d’ample europeu, de doble carril i, quines coses, passa per Catalunya de camí a Europa.
