El passat dia 10 de desembre vaig visitar Oriol Junqueras al centre penitenciari de Lledoners. Durant el trajecte vaig observar un paisatge diferent, preciós, per cert. Un camí cap a una presó, cap a un edifici de confinament, cap a una infraestructura que anul·la la llibertat. Durant uns dies vaig estar meditant què li diria, què li hauria de dir, i també què no li havia de dir. Pareix fàcil, però no ho és. Però Oriol ho va fer fàcil, tan fàcil com creuar la primera mirada i saludar amb un: “Ei, com va? Què passa? Com estàs?”. Vaja, com quan et creues amb un amic a una ciutat-poble com Dénia. Així, tal qual, com si ens haguérem vist mil vegades.
Esgrimia un lleu somriure. Vestia una dessuadora marró, molt bonica, per cert. Ens vam saludar breument i immediatament em va convidar a seure. Un habitacle que juraria no tenia més de 10 metres quadrats, amb un vàter incorporat. Un lloc fosc, amb tan sols dues finestres allà, en tot l’alt, properes al sostre –finestres de seguretat òbviament–. De sobte, un so sec, una portada de la porta blindada. Fins i tot un tipus com jo, acostumat a respirar en aquestos ambients abans, no deixa d’impressionar-se per aquest tipus de soroll.
Significa la reclusió. La falta de llibertat, la falta d’aire, la falta d’experiències, de la teua companyia, de la teua vida. Signifiquen moltes més coses aquest soroll d’una porta blindada. Un soroll molt lleig i molest. Em vaig trobar amb un tipus sense rancúnia, sense odis. Em vaig trobar amb un tipus al qual vaig poder comentar sense cap embut el motiu de la meua visita i també allò que em semblava bé i malament de tot el que havia succeït en els últims dos anys a Catalunya. Res del que tenia previst dir abans d’emprendre el viatge a Lledoners em va servir. Res. Mai abans m’havia trobat amb un home tan seré i convençut de les seues idees i principis. Preocupat pels seus éssers estimats.
També vaig tindre oportunitat de compartir idees i, com no, opinions de tot el que succeeix en el món actual. Es va preocupar per la meua terra, per les gents del País Valencià. Es va preocupar per mi, per saber com m’anava, per saber com se sobrevivia al parlament valencià. Com de simpàtic va ser durant aquest moment. Em va parlar de pintura, de llibres, d’història. Em va preguntar pels meus companys del grup Agermanats. També vaig veure Raül Romeva. Un tipus súper atractiu. Romeva també estava preocupat per la gent de fora, perquè, encara que un s’informa i l’informen de com està la situació al carrer, sempre té la sensació d’estar lluny d’ells. Estan tancats.
Junqueras em va descriure el que feia un dia normal a la presó, i després vaig pensar: normals són tots, no hi ha res extraordinari en una presó, ni aniversari, ni Nit de Nadal, ni Dia de Reis. Tot és monòton i habitual, avorrit diria jo. Continua escrivint, continua llegint, continua estudiant, intenta mantindre la ment viva, intenta mantindre la ment en llibertat i crec que l’ajuda pensar que hi ha moltíssima gent fora d’aquestos murs que creu que no hauria d’estar en aquesta situació.
Li vaig traslladar un bon grapat de salutacions. Entre ells, també el de la meua parella, Carolina Punset. Li vaig dir somrient que si una política com ella, més jacobina i centralista que Robespierre, entenia i explicava que era inadmissible una situació com l’actual, que mantenia tot un govern a la presó provisional i preventiva, és que en aquest país havíem arribat a alguns límits. Perillosos, en tot cas.
No donaré molts més detalls de la meua visita, sobretot quant a converses de caràcter més personal. Sí que diré que em va agradar trobar-me amb Oriol Junqueras i amb Raül Romeva. Sé que els va agradar molt xarrar una estona amb un home com jo, que només volia saber més, conéixer més; saber i conéixer de forma directa perquè no m’ho hagen de contar altres mitjans que serveixen generalment a l’interés d’un accionista. De l’interés, per tant, d’algú que està darrere de la direcció d’un periòdic, d’una televisió o d’una ràdio, algú que generalment no xafa una presó per a saber el que és i el que significa.
Tots els ciutadans haurien de visitar una presó una vegada en la seua vida, un dia, unes hores. Un halo de soledat sobrevola cadascun dels racons d’una presó. La presó significa moltes coses, però cap és bona. Quan vaig eixir del centre penitenciari vaig observar moltes pancartes penjades entre els arbres, molts llaços grocs –centenars– i molts missatges d’ànim; molts missatges de ‘llibertat presos polítics’. Me’n vaig anar molt entristit, però quan havia recorregut uns quilòmetres, vaig somriure. Havia conegut dos dels actors de canvis històrics a Catalunya. Veurem com es tradueixen, però no es pot negar que moltes coses han canviat a Catalunya.
No vam haver de discutir de moltes coses, perquè no vaig anar a discutir de moltes coses, però sé que alguns, amb el seu únic interés i curtterminisme electoral de guanyar vots, estaven creant una icona de llibertat sense adonar-se’n. De fet, ja l’han creada. Molts dels meus amics a Catalunya que no són independentistes porten un llaç groc o la cara impresa d’Oriol Junqueras com a icona de llibertat. Potser, alguns pensen que els presos han perdut molt però, potser, també han guanyat molt.
