La Mesa General de la Funció Pública Valenciana, composta pels nostres representants polítics i els sindicats, han acordat que per accedir a un lloc de treball a la sanitat pública, el coneixement del valencià només es considerarà un mèrit, i no un requisit indispensable, a la nova llei de la Funció Pública ja enllistada. Per justificar-ho, la consellera Bravo, suposada representant del poble valencià en les deliberacions, manifesta que “es prioritzarà sempre el servei públic, de sobre l’exigència de la capacitació”.
Com vosaltres podeu estar-ho, sóc profundament indignat. Ja sé: la indignació és, tan sols, un excés de sentiment, el qual hauria de quedar-se als afores per moltes de les raons que ens la moguen. Però, a mi, particularment, la infàmia adduïda m’aviva el foc, no me la puc traure de sobre. Com que em debat entre la indignació i l’esma, opte per l’esma , tractant seguidament d’enraonar-ho.
Aquest acord fal·laç, de frase lapidaria, és el resultat final d’una premeditació, l’essència de la qual, ja formava part del moll de l’os als prolegòmens de la negociació, com demostre més avall. Em fa dubtar, una altra vegada, de totes les demés que s’hagen pogut vessar i adduir, tot palla, per part dels nostres governants i dels sindicats estatals, en benefici de l’idioma propi del País.
Ho és perquè ja fa temps, llevat d’honroses excepcions, al PSPV, li van caure a terra les lletres PV de l’acrònim, i ara, tot i que conformen el Botànic, li ve de perles per recuperar el seu paper paradigmàtic; esser penell de campanar, el vent ve de ponent, gira cap a d’ell, si ve de gregal, gira cap enllà. Dos motius principals el mouen, la seua pròpia feblesa de valencianisme, endemés del mutisme pusil·lànime sorprenent, del valencianisme del botànic.
Tot plegat, s’aprofita el moment, des del principi deliberat, que deia adés perquè la consellera Bravo ja va donar mostres del propòsit al programa “Alcones i Palomas” de Levante TV, del 18 d’abril de 2016, en el sentit que hi haurien excepcions, (un servidor el va veure), sumant-se a bombo i platerets ara, a la causa dels sindicats estatals l’UGT, CCOO i CSIF, posant-li plegats, una carrega submarina de profunditat a l’idioma del País, amb la fal·làcia unànime de preponderar el servei públic de la sanitat, davant la manca de metges, sobre tot especialistes, contra el dret civil, per tant servei públic també, del valenciàparlant a ser comprés i atès en la llengua pròpia. És a dir, com si a Madrid, fent una comparança, per manca de metges, n’admeteren de forasters, els quals no poguessin atendre els usuaris de sanitat perquè parlen castellà.
Per anar desmuntant la fal·làcia, cal dir que, citant-ne una opinió reputada, el doctor Juan Simó, metge de família a Navarra, al seu bloc ens informa ben estudiat: “Manca de metges, o és una maniobra política, per problemes de gestió?, Mai ha hagut al SNS tants de metges”, denunciant així mateixa una deficient gestió de personal a nivell estatal.
Per a recalçar les afirmacions del doctor Simó, El Confidencial, en un article signat el 13 de novembre de 2017, per Maria Martos Felices titulat “Per què falten de metges en Espanya?: Jubilacions, precarietat i pocs MIR” escriu: “Cada any, al voltant de 8000 joves, comencen a estudiar medicina, segons xifres del Ministeri d’Educació, no obstant, des de l’inici de la crisi, la convocatòria de metges interns residents (MIR), formació especialitzada per concloure la carrera, n’ofereix, no aplega a 7000.
Se n’afegeix agreujant el problema que, des de l’inici de la crisi, la tassa de reposició ha estat congelada, i per tant, els metges, tan sols han pogut incorporar-se al món laboral amb contractes temporals. Com que, endemés la tassa de temporalitat al sector segons el Banc d’Espanya, és del 33%, entre 2000 i 3000 metges a l’any, opten per emigrar, perdent el sistema de salut 10000 professionals des que començà la crisi, segons la Confederació Estatal de Sindicats Mèdics (CESM), amb la veu de Francisco Miralles, el seu Secretari General.
Així que, Consellera de Justícia senyora Bravo, companys i companyes dels sindicats estatals: Servei públic sí, per a tots, respectant també el servei públic de dret civil, perquè el valencianoparlant i el valencianocallant, es beneficie de ser comprés i atès en la seua llengua. Manipulació amb arguments peregrins d’enganyifes per a xiques, cap. Senyors i senyores socis del Botànic, m’agradaria sentir-los, tot assumint el risc que interpretant a la seua manera, la nostra pròpia feblesa, i ens diguen allò: “això és el què hi ha”.
Amigues i amics, deia el malaurat President dels EEUU John F. Kennedy, al seu discurs de presa de posició el 20 de gener del 1961: “Pregunteu-vos no allò que el vostre país pot fer per vosaltres, sinó, allò que vosaltres podeu fer pel vostre país. Ja sé que a aquest fòrum on escric no és el més aviat per a la cita, però de segur tampoc a un altre fos. Doncs com diu un preuat amic a altres fòrums no em llegiran. Perdoneu. Gràcies per llegir-me.
Com que aquest és el front d’una batalla que ve de lluny, i encara som a temps de remeiar el despropòsit, doncs la llei ha de seguir el seu camí per diversos estaments per aprovar-se, vos deixe amb versos de Lluis Llac, de la cançó L’estaca, per si de cas, podem fer entre tots alguna cosa.
“Si jo estiro fort per aquí i tu estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba, i ens podem alliberar… si estirem tots ella caurà i molt de temps no pot durar, segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja”.
