Fa poc vaig estar a la Cerdanya, eixa comarca pirenaica a la qual és abellidor anar-hi i difícil vore com s’allunya pel retrovisor. Les seues muntanyes majestuoses, les seues valls, els seus rius i llacs i, sobretot, els seus pobles plens d’història ens remunten a uns orígens amb els quals és fàcil identificar-se, com qui visita la casa pairal d’ancestrals arrels comunes i parla familiar.
Però, molt abans ja comença la benvinguda: llaços grocs a dreta i esquerra de la carretera, uns dibuixats bastament i uns altres més elaborats; cares de Puigdemont, Junqueras o Cuixart pintades amb planxes, o simplement cintes grogues de plàstic lligades per tot arreu i rètols amb frases que recorden les del Sinn Féin a Irlanda o els abertzales al País Basc. Però, fins ací, cap sorpresa.
El que sí que em cridà l’atenció a la majoria de llocs que hi anava és la gran diferència que hi ha entre les enormes quadribarrades estelades, reivindicacions de tot tipus a raig d’esprai i llaços grogs monumentals penjats als edificis públics i les més que modestes senyeres que pengen a alguns balcons de les cases particulars.
En vore eixa manca de congruència entre el que manifesta el poble a sa casa i el que volen fer notar alguns dels seus representants a la via pública pensí que allí falla alguna cosa, que alguna cosa no quadra: la correlació. El que es veu als ajuntaments, edificis cívics, places cèntriques, algunes esglésies, principalment al campanar, i el que es veu on viu normalment la gent és tan diferent, tan mancat de correspondència aquest últim amb el que és institucional, que no fa creïble l’exageració d’aquests. Si el que es veu a aquelles façanes i altres indrets públics fora directament proporcional al que la majoria dels catalans i catalanes manifestara crec que Catalunya estaria abocada, sense cap dubte, a una guerra civil o és que de cas alguns volen reeditar l’epopeia del tambor del Bruch.
El conserge de l’hotel on pernoctàrem, un italià casat amb una catalana, em deia que el que es vol fer vore amb la moguda institucional i els que per unes raons o altres, moltes contradictòries entre elles, criden per la independència res té a veure amb el que pensa la majoria de la gent malgrat haver-hi un sentiment molt arrelat republicà i independentista des de sempre a Catalunya, però la veritat és que els qui menegen els fils estan fent-nos ballar com a ells els convé. La meua dona, continuà, acudeix a totes les manifestacions independentistes que es fan a Barcelona malgrat ser conscient que a una Catalunya independent els cerdans i cerdanes ens ho anàvem a passar ben malament, però, ací està, incoherent i radical. El que està passant em recorda el meu país, el de la màfia, els robatoris i baralles institucionals. Açò és un: “A vore qui pot més”; dels de dalt, però participen molts de baix moguts per aquells sentiments que hi comentava i per allò són fàcils d’utilitzar. Sembla mentida, deia, que un poble tan espavilat com el català haja caigut tan fàcilment al parany i no vullga vore què hi ha darrere la cortina. Aquells mai no han estat ni republicans ni independentistes i ara volen fer vore a tothom una Catalunya com l’Índia de Gandhi.
Coincidíem amb el dret que tenen els pobles a decidir el seu futur i poder-ho expressar de forma pacífica i que els referèndums estan per això, per a què sinó?, encara que fa falta molta informació contrastable i fiable, no siga cosa que passe com amb el Brèxit: tota una eufòria d’autosuficiència que s’ha esllavissat quan els britànics s’han mirat a l’espill de la realitat i ara ja no saben què fer, si tirar endavant o cap enrere. Potser hagen fet bona aquella dita que diu que els déus solen castigar els humans atorgant-los els seus desitjos. No ho sé. Ací hi ha gent que en té prou fent-li polseguera al govern de Madrid sense importar-li res del que passe al seu voltant.
L’exacerbació independentista que des de les institucions es vol fer vore amb aquelles senyeres enormes, llaços per tot arreu i cares pintades contrasta amb la realitat del dia a dia de la gent i per allò no fa creïble la magnitud d’aquella parafernàlia, almenys en la dimensió que es pretén fer creure. És molt fàcil excitar agafant uns rolls de cinta groga una dotzena de persones i en mitja hora omplir de llaços qualsevol lloc, penjar una estelada d’un quartó a un campanar o concentrant-se tots ells en un punt en concret i donar la imatge que allò està tot potes per amunt. Per altra banda, l’estupidesa del govern de Rajoy tancant a la presó gent sense proves delictives, només amb conjectures, ha tirat petroli a la flama i ha donat ales als qui necessitaven alguna cosa així per fer el soroll que a ells i sols a ells els convé i, de rebot, ha donat protagonisme a algun partit polític que sols pot tindre rellevància en cas que hi haja una crisi política, perquè en condicions normals estaria fora de joc.
Així és que, com em deia la fornera on comprí el pa: “Cada dia estem pitjor que l’anterior i ja vorem açò com acaba”. Li preguntí si la Cerdanya era independentista i ella em contestà que, com la majoria dels catalans, de cor sí però de cervell no i la paradoxa es dona, més si cap, quan el partit més votat a Catalunya és Ciutadans.
