Les referències històriques sovint són emprades sense rigor tant pels impulsors del procés com pels seus adversaris; així, la senyora Arrimadas, per exemple, feia una interpretació de l’ajusticiament de Companys que sols amb la lectura de la sentència del Tribunal Militar quedaria desvirtuada. Per la seua part, els del procés en ocasions han recolzat la seua causa als precedents de la II República Espanyola.
Cal, però, recordar que tant Macià en 1931 com Companys en 1934 no proclamaren la independència, sinó, al primer cas, Macià ho feu de la República Catalana al si de la República Española i, després, negociaria una autonomia i un Estatut; al segon, Companys, en 1934, declarà l’estat català en la República Federal Espanyola tot aprofitant els fets revolucionaris que esclataren en octubre de 1934 a l’Estat. Els fets a Catalunya duraren tres o quatre dies, qualificats pel jove Salvador Espriu com a ‘baralla per quatre sous’. Va haver-hi enfrontaments armats, amb prop de cinquanta morts, i la intervenció de l’exèrcit espanyol. Companys i el seu govern van ser condemnats a 30 anys de reclusió major pel Tribunal de Garanties Constitucionals el 6 de juny de 1935, amb la suspensió de l’Autonomia i del Govern, situació que acabaria en febrer de 1936 amb el triomf del Front Popular i la consegüent amnistia. No podem, doncs, ignorar els paral·lelismes així com el tema de la judicialització i uns finals negociats que no implicaren la secessió.
Altres referències històriques dins de l’espai europeu també presenten trets comuns; les més recents afecten Irlanda del Nord i Escòcia. Crec que als dos casos ens trobem amb un desig d’independència per part del Sinn Féin i el Partit Nacionalista Escocès i amb l’unionisme per part del Regne Unit, tot i les diferències dels dos processos, ja que al primer va existir lluita armada. El que vull remarcar és que a hores d’ara s’ha negociat i això és precisament l’element clau: s’ha negociat una autonomia i l’equivalent a un Estatut i un referèndum que, com sabeu, no va portar a la independència, mantenint doncs la situació.
Tal com estan les coses, hi ha evidències: ni l’Estat amb la violència de l’1 d’octubre de 2017 ni els tribunals no poden destruir la voluntat de sentir-se una nació per part d’una àmplia part del poble de Catalunya, com tampoc el moviment a favor d’un estat propi no té capacitat per vèncer.
Hi ha, igualment, un debat de fons: si a Europa continua vigent el principi de les nacionalitats, o siga ‘una nació, un estat’, o si la perspectiva deu anar més cap a un horitzó federal. En tot cas, el que jo trobe necessari és allò de negociar, com feren Macià o Companys i com s’ha fet al Regne Unit. Per això, quan escolte Sánchez i la seua gent dir que no han negociat i no ho faran, no ho entenc; cal dir que tampoc sembla que Torra vulga negociar.
