Respectable president:
Gràcies d’entrada per la tasca del Consell, mirant de redreçar i dignificar el bon nom del País, les seues institucions centenàries, els seus recursos, tot plegat malmesos per balafiadors, les accions dels quals, han afavorit les dels escurabutxaques, alguns a la càrcer, altres en camí. Tot tenint en compte, els deutes assumits pel balafiament i l’insuficient finançament, així com els que se’n albiren, són de tal magnitud que de la seua càrrega, mai se’n lliurarem. Per si de cas, l’encoratge perquè es negocie i gestione, tal com va prometre, una quitança significativa, així com per un inajornable finançament just.
Haig de donar gracies endemés, als valencians de bé, els quals hi dipositaren, esperançadorament, vots i confiança per conformar-ne un govern de progrés, materialitzat després en el “el pacte del Botànic”, en mires al redreçament esmentat, i particularment, a la promoció de l’ús de la llengua pròpia, arraconada indignament pel insofrible govern anterior, fomentador d’autoodi, el qual tot i els esforços reconeguts al seu govern, endemés dels d’aquells que se l’estimen, encara és víctima de les seues descreences, en benefici dels paràmetres suprematistes de l’altiplà.
Les flors i violes del prolegomen, malauradament, no són extensibles a la diligència emprada pel Consell, ni en la forma ni en el fons, perquè es lliure a les Corts, definitivament per a la seua aprobació, el projecte de Llei de la Funció Pública, albirant-se en la demora, per als sensibles al tema, entre els quals m’incloc, que del procedir del seu govern, no s’ho creu això de la capacitació lingüística en la nostra llengua, tal com seria desitjable, per optar a places de funcionari, majorment de sanitat, perquè recents manifestacions seues afermen, (motivades pels desacords fets públics, fins i tot amb propostes alternatives, de bona part de la societat civil valenciana), donant ales a no se sap qui, o si, que hi hauran excepcions, amb l’objectiu imaginari per la seua part, de no barrar l’entrada al coneixement dels més capaços. Assumeix d’eixa manera, tesi i parer de la conselleria de Justícia, al capdavant la consellera Bravo, perquè s’incloguen les excepcions a la Llei, fenyent-se encara, entreveient que, a eixe pas, es farà dura la pasta, i com diu la dita castellana “A rio revuelto, ganancia de pescadores”.
Enfront del seu argument donant com a bo la tesi de la conselleria, a modo de comparança, li formule la aquesta reflexió: Com hauria de comprendre’s el fet que, aspirants altament qualificats, a un lloc de treball vacant a Google o Facebook posem per cas, no se’ls exigeix, amb la formula escollida que determinen les mercantils, acreditar l’anglès?. A què no, senyor Puig?. Es consideraria una incongruència?.
Si fóra així, no es compren enraonadament endemés, que sense transgredir-ne ni conculcar cap de dret ni llei, per què un funcionari, oriünd o no, resident o no al País, no se’l requereix d’acreditar el coneixement de valencià, per desenvolupar integralment, fent un just servei públic al ciutadà, atenent-lo en la llengua feble del sistema.? El valencià, ja sap, es un dret no només individual, sinó també col·lectiu, una llengua pròpia atribuïda al poble valencià, contemplada en la Constitució Espanyola, a la llei d’Ús del Valencià, en el nostre territori cooficial, havent d’ésser el dret d’usar-se en igualtat de condicions com l’altra cooficial. Conec casos de pacients, recomanats d’operar-se, que no volien, perquè no entenien convenientment, l’opinió del facultatiu de torn que els tractava, fins a topar-se en aquell que els entenia.
No exigir al funcionariat la capacitació en la nostra llengua, sense excepcions, amb una moratòria justificada, en algun cas, limitada en el temps, deixaria portes obertes, perquè dependències administratives, hospitalàries… s’ompliren inconvenientment de funcionaris desafectes, que darrere d’una taula, sense treure la vista de l’ordinador, digueren que no ens entenen, donant-los un dret que és nostre, com usuaris d’un servei públic, pagat per nosaltres. Davant això no només el valencià parlant, sinó la resta que ho vulga, resident o no, som ofesos, ja que l’arrelat autodí, per “educació”, ens converteix en valencià-callant. Encara més, amb les seues afirmacions, s’ofenen fins i tot els funcionaris i aspirants excelsos, perquè s’entrebanca i es dubta de la seua capacitat d’aprendre’l, doncs de branca romànica, com l’altre cooficial, no és massa difícil saber-lo amb un poc de voler.
Manifesta vostè, així mateix, amb raó, senyor Puig, que ací al País, no hi ha conflicte lingüístic. Però, sense ésser sociolingüista ni tampoc un Beethoven, aferme que no el hi ha per dos motius: Perquè al País, el bilingüe, és el valencià parlant. L’altre que, un bon nombre dels quals, es converteixen per diversos motius, de vegades comminatoris, en valencià callant.
Cal dir d’altra banda que, entre els no parlen valencià públicament, convidant-la a que ho intente, si vol, és la Senyora Bravo, potser no el sap. D’entre els que el parlen i se’n passen ben sovint al castellà, potser per “educació”, és vostè mateixa Honorable President. Hi ha d’altres també, servidors públics naturalment, el reguitzell dels quals, no cabria en un full, que per diversos motius, per suposat lliures, no el parlen. Sols hom ha de parar esment, cada dijous, de tan en tan, al Ple de les Corts.
Com que el món és ple d’incongruències, vostè i jo no ens esvaïm: Una proposta: S’han fet públics els pressupostos de la Generalitat per al 2019, incloent-hi, fons per a la creació d’una càtedra a la facultat de dret, que es nomenarà: “Drets lingüístics”. Molt ben fet: Conseqüentment, podrien emprar-se també, perquè s’ensenyen els funcionaris que no entenguen la nostra llengua, i, si de cas, al valencià callant acomplexat, donant-li a conèixer quins són els seus drets, ajudant a fer-li perdre la por.
No sé si la carta li la passaran perquè la llisca: Si de cas sí, una rogativa: No actuen en clau electoral, perquè així es destapen incongruències innecessàries d’aquell que ostenta l’efímer poder del polític. Tothom amb seny els ho agrairà. Llavors, si volem, plegats, seurem a un banc de fusta o de ferro, o a un marge, i ens fumarem un cigar. Els que no fumem, se n’aviarem com puguem, per repassar el passat, fruir del present, pensant que el futur és més present cada vegada, i jaure tranquils. O no, qui sap això?
