El dia 29 de setembre, Denis Allso Moreno publicà a aquest diari un article titulat: Sense igualtat religiosa no hi ha laïcisme. Doncs bé, sense voluntat de polemitzar amb el que em sembla un bon article de reflexió sobre el dret a la igualtat religiosa a l’ensenyament escolar, he de dir d’entrada que, drets civils a banda, el laïcisme és precisament, entre altres coses, l’absència de qualsevol adoctrinament religiós i el dret a no rebre’l. També a les escoles. No és, doncs, que totes les religions tinguen dret a impartir-se a l’escola com sembla que algú constitucionalment vol interpretar, no, és que cap religió tinga cabuda a ella ni directament ni indirecta.
L’educació es basa en el saber, en el coneixement demostrat empíricament; la religió, però, es basa en el creure, és a dir, en l’acceptació indiscutible d’una cosa (o moltes) malgrat ser indemostrable i, per allò, davant l’abisme del dubte, es demana al creient que salte. Si l’educació l’entenem per una metodologia a la qual denominem pedagogia, de fonaments científics, i acceptem que educar és, com etimològicament és, treure de l’alumne o alumna aquelles capacitats cognitives, morals i psíquiques que ajuden la seua formació integral i responsable com a persona, és a dir, com a ser social, si introduïm conceptes acientífics indemostrables, siguen de la mena que siguen, estarem, sense cap dubte, adoctrinant, entenent per allò orientar la persona en determinada direcció de pensament moral i ètic.
L’adoctrinament proposa, bàsicament, l’acceptació d’una veritat única que, davant el dubte racional, sols cap la fe i per la inoculació d’aquesta s’utilitza la fina i allargada agulla de la intimidació, més clarament, la por, la por a un més enllà eternament cruel, de patiments sense final creats per al dissident. Qualsevol formació que continga la por i l’obediència acrítica com a mètode de convicció no és acceptable, és fonamentalisme.
La educació pretén, o ha de pretendre, l’enfortiment i l’autonomia de raciocini de l’educand i ha de promoure la seua capacitat discernidora a través del coneixement de la realitat plural fugint dels absolutismes que no generen valors universals. La formació religiosa, pel contrari, exigeix a l’alumna o alumne l’acatament d’una determinada ortodòxia proclamant-la com l’única vertadera relegant les altres a subproductes de menor qualitat o, sovint, directament falses, i sempre amb un origen i destí teista com si les persones no pogueren ser, en cap cas, un fi en elles mateixes.
Una assignatura de religió no és pedagògicament vàlida perquè no intenta treure res de l’educand, pretén sols inculcar-li una determinada creença; és, en definitiva, una abstracció, la separació d’una cosa particular d’unes altres que conformen un tot més ampli el qual es voreja o es defuig, per tant, ensenyar a l’escola una determinada religió (o diverses) no aporta cap valor afegit a l’educació, però sí confusió a uns joves que, per ser-ho, encara no tenen l’experiència suficient per a contrastar, comprendre i relativitzar, i qui, per raonaments propis, poguera arribar a qüestionar-la, la suspendria.
Totes les religions, sobretot les monoteistes, prediquen que, sense l’observació exacta dels seus principis, la persona perd la noció del bé i del mal perquè sols elles els contenen i més enllà sols existeix el caos. La religió catòlica, que és la que tenim més a prop, proclama a l’evangeli, per exemple, que ella és la veritat. Punt. Sense cap concessió a les altres. Per a il·lustrar un poc aquesta tremenda afirmació cal recordar aquella escena en la qual el natzaré pres està davant Pilatos. Pilatos, malgrat el paper que la història cristiana li ha endossat, era un home culte i viatjat i, quan aquell li digué allò, aquest li preguntà: I, què és la veritat? Jesús no contestà, sabia que no estava davant d’un beneït o dels fariseus embogits. Per tant, ensenyar una doctrina que es vanagloria de ser l’única que està en possessió exclusiva de la veritat no sols és absurd sinó perillós perquè això és simplement fanatisme. Podríem posar exemples pareguts d’altres, però, com a mostra, val aquest botó. La recerca d’una moral i una ètica global exigeix apartar-se dels particularismes excloents o de fer un còctel d’ells. Una altra cosa, sí, és la filosofia.
La filosofia és l’única assignatura que pot vore el fenomen religiós des de l’altura, com qui divisa un paisatge des d’una nau espacial i, des d’allí, pot contextualitzar els distints fenòmens teistes i analitzar-los amb una mirada històrica asèptica, les seues influències, els seus resultats al llarg del temps i establir comparatives en les quals, sense dubtes, també hi hauria espai per a l’ateisme o l’escepticisme agnòstic com a formes vàlides d’aproximació al fenomen religiós.
L’assignatura de filosofia és el més pròxim a un ensenyament laic a les escoles. Entrar a valorar si la Torà o el Corà, el llibre dels Vedes, el confucionisme o el budisme també tenen dret a impartir-se a les escoles amb igualtat amb la Bíblia és, al meu entendre, fer la falla més gran afegint-li llenya, encara que siga de diferents arbres. La religió ha de ser una cosa privada de cada persona, una experiència personal on cada creient senta la seua transcendència i la visca de la manera com ell o ella crega que ho ha de fer però sense intentar arrossegar ningú cap al seu terreny com a senyal de respecte pel que els altres puguen opinar. Ací està el secret de tot.
L’església catòlica no vol ni escoltar el recloure la religió a l’àmbit privat. El seu és proselitisme en estat pur, a costa del que siga, la trona o la forca, els concordats o la foguera i la seua missió evangèlica pretén, com ella mateix diu, que hi haja un sol ramat (tots) sota un sol pastor (ella) i tot ho posa al servei d’aquest fi. El seu expansionisme mai no s’ha produït mitjançant el respecte d’allò que hi havia on arribava, ni per l’exemplaritat dels seues enviats ni pels seus objectius últims; per tant, no cal esperar que ara cedisca que a les escoles tinga competència amb rabins o imans i menys sortir ella d’allí. A l’estat espanyol mai no ha estat possible una llei d’educació general duradora per culpa d’ella. O es permet la seua influència o foc a la barraca.
Qui vullga tindre classes de catolicisme que vaja a una parròquia, qui vullga tindre’n d’islam que vaja a una mesquita o qui vullga tindre’n de judaisme que vaja a una sinagoga i així successivament. Així de simple. Les escoles no estan per a dir als nens i adolescents qui és Déu, ni on està el cel o l’infern o si es pecat no anar a missa o tocar-se l’entrecuix; això, en tot cas, ja ho cercaran, si els interessa, quan tinguen capacitat de reflexionar al respecte. A l’escola el que han d’aprendre és a dotar-se de capacitat analítica suficient per a discernir-ho i fer bo el cogito ergo sum cartesià que els permetrà prendre consciència de la seua realitat individual i, a partir d’ací, la resta.
