El valencià disposa de respostes per a tot i, conseqüentment, a la innovació i inventiva de moda també, perquè nosaltres, entre altres virtuts, érem i som paradigmàtics dels trets, al punt que, fins i tot, fem parlar els morts. Vegem-los si més no, aplicats al títol d’aquest article. El terme s’usa des de l’antigor quan hom bada a cor que vol d’allò que hauria de callar. D’això he escrit en diverses ocasions en aquest diari, qualificant el subjecte actiu d'”hipòcrita psicològic”.
És el cas del senyor Fernando Giner Grima, nacionalista espanyol, portaveu de Ciudadanos a l’Ajuntament de València, el qual en unes declaracions recollides pel rotatiu maliciós Las Provincias rebla i desbarra contra Escola Valenciana, perquè adoctrina subvencionada per separatistes: “Hay muchísimas asociaciones de padres y del ámbito educativo que son apartidistas y que podrían aportar mucho a los valencianos, sin ninguna intención de adoctrinar”, pregona. El rotatiu, de fonament bords, adoctrinador sectari, de casta crostosa i casposa, titula l’article capciós signat per Ferriol Moya del 3 d’octubre: “Escola Valenciana recibió casi dos millones de euros de Cataluña desde 2005”.
Val a dir que, diari i articulista, coneixen sobradament les traces del senyor Giner, ja que el joseantoniano, ha estat col·laborador del diari, en les portes obertes encara, des de 2008, on a escrit articles de caràcter econòmic, o d’allò que li ha vingut de gust. Del senyor Fernando Giner en podem dir alguna cosa més, les trobem a l’abast de tothom a Internet: Nascut l’octubre de 1964, fill menut d’una família de tradició empresarial, profundament catòlica, va estudiar en castellà, al col·legi privat concertat catòlic, Nuestra señora del Pilar, pertanyent a l’ordre de “Societé de Marie”, atés l’idioma del seu fundador, “Society of Mary” al sacralitzat anglés, del valencià ni pensar-ho, res de res, doncs al cel no es demana, no l’entenen ni tampoc hi disposen de traductors.
El senyor Fernando Giner, com es dedueix, va vindre al món amb un pa sot el braç, un home sortós, l’octubre de 1964, llavors un servidor procedent de l’“escola del poble”, començava a treballar, venia d’ésser educat en l’esperit nacional, pels mestres d’aquell cabdill que va guanyar la guerra, amb tocates com aquestes: “…voy por rutas imperiales caminando hacia Dios” o “Prietas las filas, recias, marciales, nuestras escuadras van, cara el mañana que nos promete, patria justícia i pan.”
També sabem del polític, que va rebre una educació com cal, temorós de Déu. Defensor sense tenir altra consideració de cap altre cristià, d’entrar la Senyera el 9 d’Octubre a la Seu i, si s’escau, junt amb les restes mortals del valencià en un vitrall, tot per recomanar-li a Déu, al Te Deum, que se’l endugués enllà d’alt, per fer-li perenne companyia, puix per això treballa profusament, ardorosament, dividint-lo, endemés de retallar de la Constitució, allò que calgués per a capar les autonomies, punta d’ariet Rivera i Arrimadas.
Amb tot això, mentrimentres, fidel a l’educació empresarial lliberal conservadora, llevaria totes les subvencions als seus rivals, per donar-les a rates penades secessionistes, com han vingut fent en aquesta subsidiària “región”, majorment des de 1996. A la resta, Escola Valenciana inclosa, ni aigua, perquè els l’han negat, havent hagut de cercar-la per obtenir-la pels arreus –a l’altiplà ni s’han acostat–, per defendre allò que enraonadament ens cal: fomentar l’educació en igualtat, assolir la llibertat i copsar la fraternitat, sense floritures, amb esperit constructiu, vertebrant el territori, plegat en valencià, la llengua pròpia dels valencians des de l’antuvi, parlada en aquesta nacionalitat històrica, reconeguda en la Constitució, en l’Estatut d’Autonomia, la qual s’ha bandejat per lladres i desbarrats, alguns, prou, amb cops al pit, que volen deixar-la injustament, com el territori, malmés, dividit, subsidiari…
Per dividir s’han escrit, malauradament, allaus de tinta usant la llengua comuna per fer-ho, aquesta vegada aprofitant el procés, encara més. Convenient caldria recordar-li al senyor Giner, la senyora Bonig, les seues cordades assenyaladores, carregats d’odi vers els qui defensen la seua unitat, allò que diuen per altres indrets historiadors, filòlegs, entesos en llengües:
– Acadèmia Valenciana de la Llengua: Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, a les illes Balears, al departament francés dels Pirineus Orientals, al Principat d’Andorra, a la franja Oriental d’Aragó i a la ciutat d’Alguer, llocs on rep el nom de català.
-Real Academia Española de la Lengua, diccionari: Variedad del catalán que se habla en gran parte del antiguo Reino de Valencia…
-Diccionario del español en México: Dialecto del catalán que se habla en la mayor parte de esta “província”.
-Diccionario de la lengua española, Academia Argentina de las letras: Variedad del catalán que se habla en gran parte del antiguo Reino de Valencia, i se siente allí com llengua pròpia.
-Diccionari Larousse: Catalan: Lengua hablada en Cataluña, Andorra, País Valenciano, parte del departamento francés de Pyrénées-Orientales, franja oriental de Aragón, islas Baleares y ciudad del Alguer (Cerdeña).
Amigues i amics, usar la llengua pròpia com motiu de confrontació i divisió social dels valencians és d’un espuri malvat, encara més malvat, quan el valencià és palesament, encara, una llengua minoritzada, en favor d’altres que, evidentment, no ho necessiten. Sí amigues, amics “Li diu el mort al degollat, qui t’ha fet eixe forat?”.
Marc Granell d’acomiadament, versos del seu poema ‘Redreçament’: “Aquest poble és un poble que desperta i comença a ferir-se de llum molt a espai la carn. Aquest poble se sap la destrossa i coneix qui alça la mentida i el mur i la mordassa. Aquest poble és un poble que voleu ben mort. Aquest poble és un poble que camina infinit les dreceres de mabre que un dia inventàreu. Aquest poble se sap ja un poble i rebenta el silenci amb ulls i coltells altíssims. Aquest poble és un poble que us haurà ben mort.”
