Nostra llengua és la lligassa,
si afluixem s’esfilegassa
la mata de jonc, la imatge
que utilitza Joan Fuster
rememorant Muntaner,
i sofreix durant el viatge.
En primer lloc un missatge:
ser Països Catalans
(la mata que he dit abans)
no és desentendre’s d’Espanya,
això sols és un romanç
amb què es mareja i s’enganya
des dels altaveus centrals.
Després d’un preliminar
que és ben clar,
estirem-nos un eixem
i avancem.
Mil nou-cents setantejava,
un estudiant captivat,
un autobús que el deixava
al bell mig de la ciutat,
l’efecte fou immediat
a l’ombra i a la solana
sent que és a terra germana.
Un dia… i m’acostumí
a la parla catalana
oriental, barceloní.
Els agrada el meu accent,
vehement.
Em delita el seu solfeig,
xiuxiueig.
De regrés a nostra terra
la història, la que ens aferra,
a descobrir comencí.
Des d’aleshores sabí
que en la resta de ma vida
m’acaronaran l’oïda
poetes i cantautors,
comediants i assajadors.
Arribà la transició
i tinguérem mal rascany.
Els de sempre, mans al pany,
per augmentar el talló
aquí a casa feren dany
dissenyant una excrescència,
la Batalla de València.
El que pogué ser la baga
s’apaivagà.
Si la mata prometé,
decaigué.
Corren anys d’ensopiment.
Aquí al País Valencià
la mata pateix turment;
la passen pel picamà.
Polítics del nostre jonc
per si el votant fa un esbronc,
s’abstenen públicament
de la mata fer esment.
Coneguts els esgarranys
que ens han fet en tres-cents anys,
per què hauríem de pensar
que alleujaran el carcany?
No veieu com hui se safunya
i es maltracta Catalunya?
Si creixés la nostra punya
fent costat nostres germans
(cuideu-la, que és tan menuda
i la volen deixar muda!)…
Si vingués eixa crescuda
i es consultés el desig
de ser Països Catalans…
sé que ja no hi seré enmig,
no ho tindré a les meues mans.
Així doncs faig una crida
a mida
dels punyits per aquests versos
diversos.
Si arribés l’avinentesa
i un jove en aquell moment
dubta d’anar a la mesa
i abstenir-se té a la ment,
li pregue que pense amb mi,
agraint ara, al present,
que entregue mon humil ‘sí’.
