L’altre dia, el president de les Corts Valencianes, Enric Morera, parlava en el seu article L’Alguer, arrels valencianes d’ultramar de la seua recent visita a Sardenya. Un viatge, en part, institucional per a prendre contacte amb autoritats tant municipals de l’Alguer i Sàsser com autonòmiques de l’illa. I, en part, privat, en què haurà pogut comprovar la tremenda quantitat de testimonis, tant lingüístics (en el cas de l’Alguer) com culturals per tot arreu d’aquella terra que durant quatre-cents anys va constituir un dels regnes integrants de la Corona d’Aragó.
Entre els testimonis d’aquella relació històrica, Morera no podia deixar de referir-se a la vinculació especial del seu poble (i meu), Oliva, amb Sardenya, i recorda la visita que en 2013 va fer a Ocier (Ozieri) una delegació de lʼAjuntament dʼOliva presidida pel seu alcalde, David González. Així, afirma que “durant un temps la Sardenya va estar governada per un olivenc. Lʼestato Olivense [sic] li diuen.”
Voldria precisar més aquest punt. Segons les cròniques de Ramon Muntaner i de Pere el Cerimoniós, els titulars del senyoriu feudal d’Oliva (primer els Carròs, després els Centelles) tingueren un destacat paper en les diverses expedicions de conquesta de l’illa en temps d’Alfons el Benigne i de Pere el Cerimoniós i de consolidació del domini en temps d’Alfons el Magnànim.
La primera expedició, en 1323, anava comandada pel senyor del Rebollet i d’Oliva, l’almirall Francesc Carròs (cognom incorporat al topònim de La Font d’En Carròs). Dos dels seus fills foren dotats amb extensos dominis feudals a l’illa: Berenguer, amb el comtat de Quirra, i Jaume, amb el que més tard seria el ducat de Mandas i Terranova, de manera anàloga al que es va fer amb altres nobles que van participar en la conquesta. Sardenya va ser, doncs, refeudalitzada i dividida en senyorius, posseïts sobretot per famílies catalanes i valencianes. L’excepció foren les ciutats reials (Càller, Sàsser, l’Alguer, Esglésies, Castelsardo…), vinculades a la Corona i dotades de privilegis semblants als de Barcelona o València. Alguns membres de la família Carròs ostentaren el càrrec de virreis de Sardenya.
Pel que fa als Centelles, que heretaren de la línia troncal dels Carròs el senyoriu d’Oliva, tenim que en 1421 Alfons el Magnànim nomenà virrei de Sardenya Bernat de Centelles, pare del primer comte d’Oliva (Francesc Gilabert), i li concedí, com a premi per la col·laboració en les seues campanyes militars un conjunt de senyorius feudals que, després d’algunes variacions, constituïren els feus de Montagut (Monteacuto), Anglona, Marghine, Osilo i Coghinas, que comprenien una trentena de municipis actuals. Aquests dominis foren anomenats posteriorment ‘Estats d’Oliva’ (Stati di Oliva en la documentació en italià dels segles XVIII i XIX) per la seua vinculació amb el títol comtal. La paraula estat en aquella època s’aplicava també als senyorius feudals [1].
A Ocier (Ozieri), principal localitat d’aquells dominis, darrere la Fontana Grixoni podem trobar una inscripció en llatí amb abreviatures, que fa referència al lloctinent dels comtes, Joan de Castellví, com a GUBERNATOR STATUS OLIVAE – ANNO DOMINI MDLXXXXIIII (és a dir, 1594). En un lateral de la làpida figura l’escut dels Centelles, amb els seus losanges o rombes característics i a l’altre, l’escut dels Castellví.
Aquells ‘estats’, junt amb el títol de comte d’Oliva, passaren després per herència als Borja, ducs de Gandia. Un membre d’aquesta família, Carles de Borja, després de conèixer l’expulsió dels moriscos de les seues terres del Regne de València, fou nomenat virrei de Sardenya, càrrec que exercí de 1610 a 1617. Recordem que, dos segles abans, també l’havia exercit Bernat de Centelles, de 1421 a 1433. Per tant, dos dels titulars dels senyoriu d’Oliva foren virreis de Sardenya.
Els Borja mantingueren els seus dominis sards després del traspàs de la sobirania de Sardenya al Piemont, com a conseqüència de la guerra de Successió, de tan amarg record per als valencians. Després foren heretats pels Pimentel, ducs de Benavente, i pels Téllez-Girón, ducs d’Osuna, fins que en 1836 fou abolit el règim feudal a Sardenya pel rei Carles Albert de Savoia.
Pel que fa a l’ús del català, que actualment es parla només a la ciutat de l’Alguer (com a producte de repoblacions de catalans de Ponent), cal assenyalar que fou durant segles llengua oficial a tot Sardenya, encara que no la llengua del poble (que parlava sard), però sí una llengua entesa per tothom i usada a la cort virregnal, als parlaments i a l’administració com a llengua de la noblesa, dels funcionaris i dels gremis. Després seria desplaçada en aquests àmbits, sobretot a partir del segle XVII pel castellà i ja ben entrat el segle XVIII, per l’italià [2].
Hem d’agrair, per tant, aquesta visita del president de les Corts Valencianes a aquella terra que tants lligams històrics té amb la nostra per tal d’enfortir-los a nivell institucional i de societat civil. Perquè ells –com nosaltres– també tenen problemes de marginació, enfront d’un estat que històricament s’ha comportat com a centralista i poc respectuós amb la identitat sarda.
[1] Sobre aquest tema tracta el meu llibre Els comtes d’Oliva a Sardenya, publicat per l’Ajuntament d’Oliva en 1998.
[2] Sobre l’ús del català a Sardenya, fora de l’Alguer, m’ocupe en un article en dues parts, publicat en la revista Cabdells: ‘El català a Sardenya a través de la documentació dels comtes d’Oliva (segles XVI-XVII)’. La primera part en el núm. 10 (2012), pp. 15-76, i la segona en el núm. 11 (2013), pp. 19-65. Ambdues parts es poden trobar en format PDF en els següents enllaços:
- https://www.raco.cat/index.php/Cabdells/article/view/270245/357846
- https://www.raco.cat/index.php/Cabdells/article/view/262196/349380
