Des de ma casa veig la tanca del solar de Jesuïtes, una tanca amb prou història, puix quan es va encetar la lluita per evitar la construcció de dos torres de vint plantes, serví per a publicitar les reivindicacions ciutadanes de “Salvem el Botànic”. Posteriorment, va protegir els assentaments de gent sense sostre. Darrerament, doncs, ha servit per a situar damunt la taula què significa la llibertat d’expressió i sobretot, fer ben palès que hi ha gent que no la vol i la vol eliminar.
Un d’aquestos matins vaig veure moviment, primer la cobriren de blanc, tot seguit, van anar pintant un mural, eren un grup de gent que es passà tot el dia sota el sol intens del nostre estiu. Ja en l’ocàs del dia havien acabat. Al dia següent, vaig veure altra gent al voltant de la tanca que feia quelcom, el cas és que eixa gent tapà allò que havien escrit i pintat altres. Les primeres notícies aparegudes remarcaven que alguns ciutadans indignats pel contingut del mural, “espontàniament”, havien reaccionat contra el mural, segons digueren, en defensa de les víctimes del terrorisme. Amics i amigues, i quina era aquesta “ciutadania indignada”? Doncs bé, Juan Garcia Santandreu i “sus muchachos”, un vell conegut. A poc a poc aquest grup ultra va anar quedant al descobert, ja que parlar de Garcia Santandreu és fer-ho d’intolerància, crits, insults i sembla que també de colps… I, sobretot, d’odi a qualsevol intent de recuperar la nostra llengua i cultura.
Aquest personatge i la seua colla tenen tot el dret a expressar-se, com la resta de mortals, però, la defensa de les idees pròpies implica respectar les de la resta de ciutadans. Fa temps que m’he vist davant d’aquest representant de la intolerància. En certa ocasió, coincidírem en un debat radiofònic, durant el qual en relació a un altre dels seus companys em digué: “Oye, que ese es más facha que yo”. Anys després, en acabar la votació del dictamen de la llengua del Consell Valencià de Cultura, Grisolía em comunicà que a la porta de la seu hi havia un grup que llançava objectes i cridava, aleshores, parlarem amb el cap de la unitat de policia que va acudir, llavors li vaig transmetre la meua opinió: que eixa gent volia que hi haguera aldarulls i que era millor evitar-los, llavors el policia va oferir que eixirem als furgons. Així es feu i en eixos moments vaig veure al capdavant dels violents Garcia Santadreu, que insultà Xavier Casp, qui, dit siga de pas, durant els debats del CVC havia estat sempre defensant les tesis blaveres. Quina ironia!
Eixa és la gent disfressada de ciutadans indignats.
