Deixeu-me dir de bell antuvi que no m’agrada gens haver d’escriure aquest text però l’ètica m’obliga a fer-ho.
El president de la Generalitat septentrional no hauria de caure en el parany dialèctic de les paraules, senzillament perquè ni pot ni deu fer-ho. Ni tan sols embolcallant el verb “atacar” amb el paper metafòric de la diplomàcia. No sé si és conscient del mal que ha fet a l’esperit fundacional i a l’actitud sempre respectuosa del moviment independentista. Procés aquest, fonamentat en el discurs de la pau, que el senyor Torra acaba de dinamitar amb un mot ofensiu… i ridícul. No sols això, que ja seria prou motiu per a autoimmolar-se políticament, sinó que subministra munició a un adversari (?) que sí que pot sense necessitat de pregonar-ho: sí, l’estat espanyol disposa de tots els recursos –lícits i tramposos– per a fer descarrilar el comboi que li pete en el moment que li rote. De manera que, per moltes raons i greuges que acumule el Molt Honorable President –incomptables i cruels, i això sí que ho sé–, no pot recórrer mai a l’amenaça verbal contra un Leviatan totpoderós. Revise el senyor Torra l’estratègia, torne a estimular la llibertat dels qui pertanyen a Catalunya i deixe de lliurar arguments als qui consideren el Principat com a terra conquistada. És un error que un demòcrata no es pot permetre, ni tan sols en la privacitat del pensament.
