Vull la mitjana, el mateix
siga cua o cap de peix.
Mitjana pel canceller,
pel gerent i pel cambrer,
pel paleta i l’enginyer.
I si algú en algun moment
necessita més forment
per atendre un incident,
puga bufar-li bon vent,
i travessant sa mitjana,
entreveure la clariana.
Aquell vol açò i això,
oi que es posa fet un bou!
També un bon talló d’allò,
ara torna, no en té prou!
“Si altre ho té, per què jo no?”
Ha recollit tant quan pot
i com no li cap al got
ha agafat un cistellot.
Una pregunta em somou:
la riquesa que hi ha és prou
si s’omple el vas de tothom
com qui més desitja i vol?
La resposta és negativa.
I amb aquesta perspectiva:
Vull la mitjana, és igual!,
siga corda o siga poal.
Mitjana pel conseller,
pel director i el miner,
l’executiu i l’obrer.
L’ànsia per ser desigual
(per la part alta, al cimal)
en possessions i en ingrés
roman, malgrat el progrés,
i és causa de tant de mal!
Ja ho sabia l’atenés,
el romà i el medieval,
la revolució, el francés,
i ho sabem en temps actual.
Estime vosté el quocient
de la riquesa mundial
dividida entre la gent,
una mitjana que val
com a guia i sentiment
reclamant una tendència;
mai no farem l’experiència?
No és una idea primera,
molts altres homes l’han dita
d’una o una altra manera
des de Moro fins Anguita;
i encara hi som a l’espera
de poder viure eixa fita.
La mitjana, què més fa!
Siga europeu o africà.
Mitjana pel llaurador
pel notari i per l’actor
el jutge i el pescador.
És pensament i quimera,
puix per ficar la cullera
i agafar altra drecera
cal nou fonament social,
esperit molt fraternal
i sortir de la llobera.
Cal que el medi natural,
com el treball i el diner
no siguen mercaderia.
Així podríem desfer
que el ser humà, cada dia,
se’l tracte com un haver
i se’l pese a les balances
que el nostre Ovidi diria
tot valsejant Carandell.
Mitjana, sense recel!
Siga tronc o siga arrel
I si de classes parlem:
no sé què té el meu oït,
que si classe ‘mitja’ sent,
baixa i alta em ve a la ment
i el dinar no em fa profit.
Vull la mitjana, ahí està el nuc,
siga estel o siga cuc.
