En temps en què es reclamen cada vegada en veu més alta uns drets fonamentals per a tots, sempre sorgeixen veus discrepants que afirmen que el tema s’està duent a cert extrem. Sol ser la postura típica de qui contempla des de la talaia del privilegiat amb cert paternalisme però, al seu torn, de qui no s’ha ficat en la pell del col·lectiu involucrat. En la majoria dels casos, aquest error d’enfocament es resol amb una pedagogia adequada sempre que l’individu en qüestió adopte una actitud receptiva.
Tanmateix, hi ha un altre sector poblacional, nascut de les entranyes de la mala herba, entestat a escampar pèrfidament la seua negra llavor adobant la societat amb el pitjor ferum possible. I ho fan mitjançant una retorçuda retòrica on de ser opressors ara pretenen denunciar que ells són les víctimes de la intolerància ideològica.
Us pose un cas perquè ho pugueu comprendre de manera il·lustrativa. A les clavegueres d’Internet ha fermentat un moviment anomenat The return of kings (‘El retorn dels reis’) que propugna, entre altres perles, que un home tinga dret de violar una dona sempre que es produïsca dins un espai privat. A totes llums, aquesta proposta ens resulta escandalosa a la gran majoria de nosaltres; resulta una vulneració dels drets elementals de les persones de gènere femení. Doncs imagineu que ara alça la veu un grupuscle protestant per la il·legitimitat de l’abominació suara esmentada. Quan tracteu de censurar aquest despropòsit, us apareix un d’aquests tronats que et diu que l’única persona intolerant i reaccionària ets tu per no acceptar la manera de pensar d’ells. I que el que una dona estiga defenent el seu dret de no ser agredida sexualment està arribant a un extrem que comença a marginar els hòmens que estan d’acord amb aquesta bestiesa.
No deixeu que us embolique la troca, el feminisme sempre ha defés la igualtat d’oportunitats i la de poder desenvolupar-se segons la natura de cadascú sense que cap etiqueta social apriorística barre el pas. Doncs una fita social tan fonamental sembla que no arriba a capir tothom. La prova d’aquesta asseveració és, malauradament, molt més palpable del que m’agradaria. Per exemple, el mes passat se celebraren diversos actes entorn del dia de l’Orgull LGTB. Més d’una veu em foradà el timpà incomodada per veure la bandera de l’arc de Sant Martí penjada en diversos edificis o pintada sobre bancs o escales de diferents localitats. Podria deduir que l’heterogeneïtat multicolor els resultava massa agressiva i els podria provocar alguna cicatriu a la retina però clarament la molèstia els provenia pel clamor d’un sector de la població reivindicant uns drets i obligacions que els pose en peu d’igualtat a la resta. Però pareix que el fet que un col·lectiu social escampe amb amplificadors la seua lluita una vegada a l’any sembla grinyolar en la ment de més d’un cavernícola infiltrat que habita entre nosaltres i, a sobre, et converteix en un escarnidor i en un supremacista. L’analogia és tan macabra a la d’un sindicat de nazis rebel·lant-se perquè els jueus, gitanos, discapacitats…, exigeixen que deixen d’enviar-los a les càmera de gas i ho justifiquen expressant que les minories perjudicades estan constrenyent el privilegi feixista d’exterminar-los. I que són uns intolerants per no assumir el que ells pensen. I que s’organitzen en lobbies molt poderosos que estan atrotinant els ciments de la societat per abocar-nos cap a una deriva antinatura.
El problema és que aquest fenomen esdevé sovint i opinions d’aquest caire pul·lulen impunement emparant-se en el dret de lliure expressió, el mateix que aquesta gentoleta esgarraria a tires si tingueren l’oportunitat, és a dir, de la mateixa manera que Hitler s’aprofità de la democràcia per anorrear-la. Mitjançant un tomb semàntic, manipulen el llenguatge per invertir els rols i, abradadabra, els supremacistes ara són els oprimits de tota la vida.
M’acomiade de vosaltres amb una magistral retòrica d’una prestidigitadora a qui ni li cal ni vareta per actuar en un dels millors circs del món: Intereconomía.
