La història ens ofereix referències alliçonadores a l’hora de considerar qüestions del present. Al cas del procés n’hi ha un fum. He escollit algunes que poden ser útils, sempre al meu entendre, i que, malgrat que es donaren en altres moments i circumstàncies, poden ajudar a entendre allò que sembla a hores d’ara confús.
A la meua primera visita a Irlanda, la independent, em va sobtar molt una visita que vaig fer per una casualitat, en eixir del Museu d’Art que hi havia al vell hospital, em trobí davant d’uns murs i, en preguntar, el porter em digué, en pulcre anglès no en gaèlic: “Si vostè vol saber què és aquest país, entre”. Doncs, bé, era l’antiga presó, on van ser afusellats el 16 independentistes del govern provisional al 1916. Vaig entendre a què va jugar De Valera: erigir-se en víctima i símbol, deixa fer a Collins el paper de traïdor dolent i, després de negociar amb els anglesos, es converteix en president vitalici. Tanmateix, al museu vaig comprovar una data terrible: en la Guerra Civil que sorgí després de la independència van morir més irlandesos que durant la lluita contra els anglesos.
Durant la lluita contra la dictadura, una lluita necessària, en la qual molta gent vam estar-hi per conviccions, el PCE va saber encapçalar-la. Carrillo i la direcció de l’exterior, entre altres aspectes, van explotar al màxim el martirologi del seus militants, els quals van seguir les consignes en prou ocasions a cegues. Això no implica considerar que la dictadura fou repressora i que representa una etapa nefasta. Al moment de la transició, ja de tornada, la direcció va negociar i va ser clau en la conformació del règim que ara tenim, amb la vigent constitució, la monarquia…
Un altre referent seria el de Macià al 1981. Liderà el procés de república catalana al posterior estatut. Va negociar i governar com va voler, de forma indiscutida i, segons es pot veure. amb una majoria basada en el fervor patriòtic i la fe en el líder.
Situacions passades, diferents circumstàncies, certament. Amb què ens trobem ara al procés? Sens dubte hi ha una qüestió cabdal: lad el dret a decidir d’un poble, amb garanties i reflexió, i sabem que existeix una negativa de l’Estat a accedir a fer una consulta com cal. A més a més, però, d’aquesta qüestió de dret, hi ha interessos de persones, de partit, de classe. Hi ha repressió, presos, exili, dirigents, uns dins i altres fora, que pugnen per encapçalar el moviment popular. Tanmateix, no hem d’oblidar que va haver-hi una corrupció prèvia, que ha quedat de fet diluïda, i, curiosament, de la qual és responsable el partit en què estava el senyor que vol ser ara un nou Macià o De Valera.
I quines conclusions podem treure? Des de la meua perspectiva, externa, com a ciutadà compromès amb les llibertats de persones i pobles, crec que el xoc emocional entre els dos patriotismes, el catalanista i l’espanyolista, hauria de donar pas a una mena de racionalitat, cosa difícil quan hi ha un més fort i amb poder i un altre més escàs de suports internacionals. Per on començar?
