Autodidacta, el meu avi, Vicent Mengual i Puig, escrivia en valencià molts anys abans que l’anticatalanisme (que inclou la negació de la unitat de la llengua) fos adoptat pels conservadors com a estratègia electoral (no és irracional?) en el context de la coneguda com la Batalla de València, amb les funestes conseqüències que s’estenen fins avui. Llibrets de falles i jocs florals conegueren de la seua destresa. Avui recupere per a vostès un breu relat inèdit que fa uns anys trobí entre les pàgines d’un vell diccionari. Mon pare em contà que l’avi, durant un endormiscament, va entreveure unes imatges que li deixaren rastre i que traslladà al paper en despertar-se. La visió ben bé representa una al·legoria de la irracionalitat i despietat en què la humanitat ha romàs i roman captiva.
“Un territori àrid, erm i cendrós, no massa lluny d’aquí. Un sol, sufocant, embolica el desolat paratge, esvaneix els contorns i esfuma l’horitzó. Hi ha dos homes i un jove de curta edat, de grans ulls, ben paregut, front ample i lleial. Claven estaques en terra, gruixudes estaques de metre i mig, sense saber-ne el motiu. Eixa es la seua comesa i així ha estat per sempre.
Hi ha dos homes i el jove els serveix els puntals que ells ataquen amb dos pesats malls sota l’atenta mirada de l’aprenent, que un dia, resignat potser, empunyarà una maça. Abrasits per les extremes condicions, tatuats amb cicatrius i blaüres acumulades durant anys, descalços tots tres, solament vesteixen uns calçotets bruts i deslluïts, primitivament blancs. Han consumit gran part de sa vida clavant estaques en aquesta i en altres llunyanes factories. Sens dubte són homes que coneixen ben bé el seu ofici.
Sempre a prop d’ells hi ha un altre home, alt i galtaplè, ben calçat, que sol suar abundantment i que sovint es passeja un mostós mocador pel front, coronat per un barret de palla, ample i ronyós. Empunya un vell assot i disposa d’una agrunsadora a tocar d’un tonell d’aigua de dubtosa frescor, arrimat a l’ombra d’una pilera d’estaques.
Vigilant l’escena s’enlaira una torre de fusta, toscament construïda, que sota el sostret amaga un cinquè home empomant un fusell. Mai no s’absenta ni es deixa veure fora de la zona de penombra. Les fileres d’estaques es perden per l’horitzó quadriculant la factoria amb inacabables carrers i extenses avingudes, vigilades per nombroses, in-escodrinyables torres, que cruixen al vaivé de les ràfegues mentre el vent fraseja esmunyint-se per les fissures.
Aquest vast escenari, erm, sembrat de fusta estèril, desarrelada de feraços i arraconats boscos, està cercat per reixat de fil d’aram, quilòmetres d’alt, atapeït i espinós reixat, esguitat d’esqueixalls de tela bruta, deslluïda, primitivament blanca i tacada de roig, d’un roig tendre i perenne”.
