El concepte de nació espanyola sols té quatre dies. La data més antiga i progressista fou al 1812 i la recull l’anomenada constitució de ‘La Pepa’, bescanviant la sobirania reial per la nacional, entre altres coses. Les arrels de ‘La Pepa’ només han estat eficaces en breus períodes de temps, entrebancades pels poders fàctics, a les bones o a les males i, a hores d’ara, encara vives.
Representats i legitimats els privilegis dels poders fàctics de l’Espanya casposa en la Constitució del 78, que estableix en ella els paradigmes de l’estat franquista junt amb l’interès general de la resta de nacions històriques sense estat que el componen, les quals, justament i amb dret, volgueren aleshores estar representades, molt a pesar d’aquells poders com s’ha vist, i formaren sense conjuminar-se una parella quasi impossible.
Tanmateix, la Constitució del 78 reconeix un bon grapat de drets inherents a les constitucions europees i universals, si no fos per això i perquè vivim temps ben diferents, els poders esmentats els abolirien si els deixaren. Com que no els deixen, van donant llargues a les continus tocs d’atenció de l’ONU i l’UE respecte de la separació de poders, dels entrebancs al desenvolupament de la Llei de la Memòria Històrica, endemés dels incompliments de la Carta Europea de Llengües Minoritàries, pel que fa, entre d’altres, a implantar-les a l’administració de Justícia.
Per altra banda, el règim de Franco, el cos del qual jau en pau al Valle de los Caídos entre corones de flors i llorers, amb l’ànima al costat de Sant Pere i bona part del seu esperit a la Carta Magna, disposa, huitanta i tants anys després, de l’honor d’ésser al segon lloc de la classificació del món, només per darrere del règim de Pol Pot de Laos, que té més de cent-cinquanta-mil morts i desapareguts. Hui dia encara a la seua tomba li reten homenatge, enaltint la seua figura en una fundació, legal això sí, pagada per mi i per tots. L’estat actual fa cas omís continuat a les cridades de l’ONU, per la desatenció als familiars dels nombrosos assassinats i desapareguts que clamen justícia per les represàlies conseqüents del cop d’estat, guerra i règim de Franco, als quals tracten de donar sepultura digna, ja que jauen a les vores de camins, foses comuns i cementeris sense identificar. D’aquestes ignomínies se’n feu ressò, entre d’altres, el documental d’Héctor Faver, Lesa Humanitat, que analitza Javier Zurro el 16 de desembre de 2017, ves per on, a El Español.
Manifesta Faver que “la memòria històrica, palesa el problema que mai es van tancar les ferides i el fem es va amagar sota les estores perquè la transició, eixa que molts batejaren com modèlica, havia de perdonar tot a tots”. Faver afegeix que “per a dur justícia i reparació, hauria de preguntar-se a tots el governants haguts després per què no ho han fet, per què mai es va jutjar el franquisme per crims contra la humanitat com en qualsevol altra dictadura… Aferma Faver “com que sembla que som a una democràcia, no es pot entendre que hi haja entrebancs per normalitzar la situació”. “El problema és que, traslladat a l’educació, els estudiants coneixen malament la Història i pitjor, la dictadura”. Hom podria entendre, per què els poders de l’estat actual s’alimenten de les arrels del de la veu aflautada que titlla d’actrinament els mestres, les escoles i el govern de les nacionalitats històriques.
Una veu molt crítica que dóna suport a eixa realitat és la del presoner polític Chato Galante, torturat pel franquisme, qui diu de la transició que “a Espanya es va decidir fer una transició que renunciés a la justícia. Es decidí que no es toqués l’aparell de l’estat i que, s’entronitzés un monarca imposat per Franco”. Per a donar cos legal i legítim a l’Article 1 apartat 3 del Títol Preliminar de la Constitució s’exposa que la forma de govern de l’Estat és la Monarquia Parlamentària, fórmula que ens fou empassada d’amagat a la sobirania nacional, entre la qual un servidor es trobava, perquè els pares de la ‘Pàtria’ van considerar que, probablement, sotmesa a referèndum a banda, no contés amb el suport necessari.
Eixe règim, el seu aparell estatal, afegint i barrejant valors i drets europeus i universals segueix legitimat en la Constitució Espanyola del 78, com deia adés. És per això perquè els seus acarnissats valedors ens la tiren al rostre, donat que, a l’Article 1 apartat 2 del Títol Preliminar, la sobirania nacional resideix al poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat. Aquell poder de l’Estat.
Dels poders de l’Estat, particularment la justícia, essencialment farcida d’organitzacions conservadores, del altres hi hauria matèria per a diversos llibres, hauríem de parar esment en alguns fets recents, a banda de les contínues crides de l’UE sobre la implantació de la Carta d’Idiomes Minoritaris: Només el 14% dels senadors espanyols volen que els funcionaris judicials sàpiguen català-valencià allà on és oficial, ja que el 6 de febrer de 2017 a la Cambra Alta una moció de Podem demanava mesures per a protegir i garantir els drets lingüístics, requisit demanat per als jutges. La proposta fou rebutjada amb els vots del PP i l’abstenció del PSOE. Un altre cas. L’any 2015 van dictar-se només un 8,4% de les sentències en llengua catalana, xifra que, respecte al 2009, ha sofert una davallada del 50 només en sis anys.
D’ací, del País, em sostrac de comentar la recent sentència d’aquests dies del decret d’ús del valencià a l’administració, que han deixat capat de la substància. Comentaré, però, a mode de reflexió que, al TSJCV, ‘Lo Contencioso’ està farcit majoritàriament de jutges i magistrats conservadors que explicarien, a banda del decret esmentat abans, sentències favorables a tesis del PP i Cs, com ara haver tingut en consideració recursos de la Diputació d’Alacant contra el primer decret de plurilingüisme, gest insòlit aquest, admetre una diputació que no disposa de competències educatives. Hom podria pensar, sense entrar en els fonaments de dret de les seues sentències, tal vegada concloure, quina classe de bon ull respecte a la llengua pròpia del valencians, considerant la seua feblesa respecte de l’altra cooficial, és el seu dret d’ésser tractada jurídicament i naturalment amb igualtat, essent més que provable opinar per eixe motiu que el conservadorisme atribuïble a la judicatura en general fos la protecció del castellà, un idioma, per altra banda, que compta amb vora sis-cent milions d’usuaris reals i totals, davant dels escarransits cinc milions potencials d’usuaris del valencià.
Comptat i debatut, amigues i amics, no acabe esta vegada amb versos, sinó amb un acudit de quan era, Mare de Déu Santa, ben jovenet. Em sembla paradoxal i aplicable a les sentències de ‘Lo Contencioso’, respectables per altra banda, Déu em lliure.
“Ço eren dos que hi havia a dalt d’un terrat d’una casa. En això, passa per la vorera un amb un gos passejant-lo. De sobte agafa un de dalt una maceta i li l’amolla matant el gos. L’altre l’increpa: Què has fet? Estàs boig! L’altre respon: Què volies, que em mossegara?”
L’idioma del País acaçat, despietadament, sense dret, llençant-li macetes.
