El vers alexandrí és un poc allargat,
si ho llegeix en un mòbil, pose’l apaïsat.
Precaris i aturats a Madrid s’han reunit,
es pronuncien en contra del pacte que han parit
el pepé i ciudadanos i els líders ja han eixit
a alleujar la notícia: “tranquils” és el que han dit.
Les empreses de l’IBEX i el poder financer,
declaren ací a Espanya i també a l’estranger:
“si podemos i el soe pacten sobre un paper,
ens posarem seriosos, tancarem el caixer”.
Un xavo em jugaré a que ja han distingit
quina fou la notícia i quin és l’acudit.
I ara ve un succeït.
Comissari europeu clavant-se en un fangar.
“Els mercats us ensenyen què és el que heu de votar”.
Que Juncker pensa igual, crec que està bastant clar,
tanmateix el reprén, puix produí malestar.
“Deixa’ls creure el que vulguen”, potser diu al company,
“nosaltres, a la fi, som qui obrim el xampany”.
Oi que hi ha hipocresia? Predomina l’engany,
no els causa cap neguit posar-nos el parany.
Un Botín ja ho digué: a partir d’un nivell,
política i empresa comparteixen cartell,
la relació és directa, no cal posar segell.
Tot roman lluny del focus…, i poem amb garbell.
No és freqüent que algú cante el que tots sospitem,
Sánchez, quan ja era tard, ho trau del magatzem;
els poders econòmics i els mitjans de l’harem
el pressionen i ho calla: “desfés-te de podem”.
És açò democràcia? No veu que és virtual?
Artifici, aparença: mestres del ritual;
els sentits connectats a un Matrix immoral,
amb la Màquina, oculta, manejant la destral.
Secrets, clientelisme, poderosos falcats
influint els processos i operant voluntats.
És açò democràcia? Ja estem acomodats?
No hauríem de votar entre iguals i informats?
