Açò va i era un Regne que va construir una gran, enorme i formidable metròpoli. Era tan immensa tan immensa, que els malpensats l’acusaven d’apropiar-se les riqueses d’altres burgs sotmesos. “D’on ixen les dobletes d’or per a pagar les fabuloses despeses de la gran urbs?” –s’interrogava un filòsof de l’escola estoica. “Ah –respongueren impertèrrits els representants de la monarquia hereditària–, no us heu adonat que obliguem els grans mercaders a residir en aquesta ciutat?”. I continuaren enumerant els “mèrits” de la macrocèfala conurbació mentre, sense gens de vergonya, exhibien l’arsenal de la conquista permanent.
El prudent filòsof no se sentí intimidat ni creia que la força implicara la raó. Per això insistí: “Com sou capaços d’abandonar la part més productiva i dinàmica del Regne per a concentrar el poder i els tresors en un sol punt on han de confluir, velis nolis, les energies i les fortunes sense cap benefici per a la ciutadania?”. Els dignataris àulics respongueren: “No és missió d’aquest Regne procurar la felicitat de certs súbdits, sinó intentar subjugar-los”. El cap dels pitagòrics que passejava per l’àgora i sentí la veu dels tirans intervingué d’aquesta manera: “No és justa la imposició de grillons i reixes sobre polites innocents i pacífics. Hauríeu de considerar-los com el mateix Aquil·les lliure d’armes: herois d’incalculables valors i principis imprescriptibles. Només així rebríeu el beneplàcit de Zeus”. Els dèspotes, que havien bastit la paquidèrmica ciutat enmig del no-res, s’indisposaren amb el de Samos. Se’ls veia irritats. Per això li digueren de forma abrupta: “Deixa d’invocar justícia per als metecs perquè ells tenen, com a obligació indefugible, aportar els productes de la colònia per a inflar la polis. Més val que et dediques a fabricar crateres i àmfores en lloc de plantejar teoremes inútils i catarsis òrfiques”. L’al·ludit replicà, sense perdre la calma: “Veig, amb gran tristor, que preferiu la violència a l’homonoia. Per això menyspreeu el logos i adoreu el pathos”.
Els fills bords d’Ares que usurpaven el poder des del temps dels argonautes no tenien prou cervell per a capir els retrets del noble pensador: eixe dia programarien per televisió Camarón, La Pantoja, Sabina i el Serrat més addicte. No consentirien que el Regne indissoluble fóra qüestionat per la intel·ligència.
