La reflexió reprenent,
segona convocatòria.
Desconeix Jordi la història
o la ignora conscientment?
Les lluites del Principat
(a València equivalents,
amb llur singularitat)
tenien sovint l’objecte
de salvar sa llibertat,
les seues constitucions,
dels forts embats de Castella.
De Castella, de veritat?
Deixen-me unes reflexions.
La lluita per deslliurar-se
de la garra castellana
contra el poble no hi anava,
fou contra l’aristocràcia.
Igual que en aquest moment,
puix és de l’oligocràcia,
no del poble subjacent
(a què les iaies pertanyen)
que independència es demana.
En posar on és l’accent,
Évole erra la diana.
No resulta estrany, per tant,
que les iaies catalanes,
en acabar el programa,
no alteren el pentagrama
demanant separació
o autodeterminació.
Iaies del poble, es respecten,
s’estimen, basteixen ponts,
totes segueixen bevent,
però, de la mateixa font.
Si es tracta en aquest projecte
d’entendre el separatisme,
desxifrar el desafecte:
repassant els desperfectes
perpetrats pel centralisme,
l’històric dels seus efectes,
qui s’hagués d’haver reunit?
Faig a Jordi una proposta
per si de cas tingués ganes:
joves estudiants d’història
de les terres catalanes
amb plutòcrates de hui
d’antigues rels castellanes.
Com hagués anat així?
Un estudiant, Albert Gil,
fent de cicerone al Born,
els manifesta a dret fil
a les iaies sevillanes,
en el moment que té el torn:
“Si ens permeten a nosaltres
dissenyar nostre traçat
empunyant el polsador,
hi ha més possibilitat
de fer un país millor”
(ses paraules he versat).
I apunte un altre vector:
mantenint lluny els actuals
“Olivares”, “Macanaz”
(hi ha un cabàs, faça un repàs),
que com els originals
i exhibint sa suficiència,
ens han clavat el punyal
a Catalunya i València,
i obstrueixen nostre vial.
Acabant, vull destacar
com Albert, en sa sentència
ens diu on està l’essència:
casen com dit i didal
el desig d’independència
i el que es diu qüestió social.
Gràcies Jordi pel regal.
