La caiguda del govern de la dreta corrupta es va accelerar per un fet concret, això és evident, les circumstancies existents i, tanmateix, les que ara s’estan manifestant evidencien que vivim quelcom més que una simple crisi de govern. Amb independència del relleu que s’ha generat, crec que la crisi està afectada pels termes en els quals es va consumar la transició, amb un règim a dos bandes i uns elements que marcaren límits i garanties de continuïtat del pacte: una monarquia inqüestionable, un senat amb capacitat de bloqueig de la reforma del règim i el dogma de la unitat de la nació espanyola.
No podem, doncs, esperar massa coses del simple canvi de govern, no sols pel nombre d’escons que representa sinó perquè hi ha uns debats pendents que no són de naturalesa acadèmica, puix que, en gran part depenen de molts factors emocionals i de sentiments que oculten el fons. La racionalitat no és freqüent en política i, molt especialment, no ha estat mai la forma dominant d’actuar en aquestes latituds. I no sols estic pensant en la banda de la dreta, la més corrupta i la nova representada per Ciudadanos, sinó en relació al conjunt dels agents i opcions, incloent-hi les que considere més a prop de les meues idees.
Tinc prou clar que ha funcionat un objectiu immediat: tombar el govern del PP, malgrat que en alguns casos també han estat presents més sentiments o, fins i tot, altres factors. El PSOE no ha tingut més remei que acceptar l’ajut de forces perifèriques i nacionalistes, un “gran pecat” per la dreta i una circumstància que hauria de fer reflexionar tant al PSOE com a les opcions nacionalistes o les més radicals. Que opcions com Compromís o el PNV s’impliquen en la política d’estat resulta una certa novetat. Quant a PDC i ERC, crec que hi ha una certa recerca d’una hegemonia perduda per part del primer, després de la crisi moral i ètica que ha patit pels casos de corrupció i la caiguda de Pujol.
Tal vegada la paraula més significativa ha estat la del diàleg. La veritat és que tothom s’hi apunta, això queda molt bé, les paraules són això, paraules, cal donar-los contingut i, a hores d’ara, trobe molts apriorismes. Òbviament, no hem de perdre de perspectiva que hi ha altres poders que estan jugant un paper determinant, com és el judicial, un poder que no funciona a base del vot dels ciutadans i dins del qual hi ha sectors ideològicament compromesos amb el règim i el sistema i amb tics autoritaris.
Els propers dies entrarà en funcionament l’experiència del govern presidit per Sánchez, el qual es trobarà a les portes d’unes eleccions municipals i autonòmiques, tot coincidint amb el nou govern de Catalunya, el qual també se sosté amb una majoria precària i en unes circumstàncies marcades per la càrrega emocional, producte tant de la fugida en endavant de l’independentisme com de la reacció de l’Estat. Podem, doncs, esperar trellat d’uns i altres? Difícil resposta, cal veure, cal esperar i, sobretot, cal desitjar més raciocini.
