Després d’un temps absent, torne a estar amb vostés,
de segur trobaran que el disseny ha canviat,
per armar noves peces una manya he aprés,
ara verse com feien els meus avantpassats.
Esbosse una teoria que en física funciona,
potser també en la història (podem fer-li una enquesta)
Com més fort és l’impacte més lluny arriba l’ona,
fins hui tremola el colp del Borbó que ens conquesta.
I quan érem a punt de tindre autonomia,
un cabdill sanguinari, bravonell, fanfarró,
descarrega el garrot, l’impacte posa al dia,
Catalunya, germana, rep la pitjor ració.
I el tercer colp, subtil, producte d’una urgència:
el “sí constitució” fou un “sí transició”
i la lletra menuda ha tingut conseqüència,
un text sota tutela dels diners i el canó.
Cada impacte enllaçat al primer de tots ells:
decrets que capolaren la identitat d’antany,
protegits per aquells que empunyen un flagell
i visten “rojigualda”…, des de fa tres-cents anys.
Tots els qui a Catalunya el referèndum li neguen,
en el Borbó es recolzen d’una o altra manera.
No és mes just restablir –no cal que ningú ho pregue–
les coses com estaven abans de la cacera?
O algú em pot precisar el temps que ha de transcórrer:
són cent, cent un, tres-cents, tres-cents tres, quatre-cents?
Quants anys des de l’impacte haurien de concórrer
per tal que els colpejats hagen d’estar silents?
I per què un referèndum? És que sóc atrevit
si propose amb fermesa que en justícia no cal?
L’estatus previ al colp (si el vol rejovenit,
Catalunya i València: condició federal)
sense caldre consultes veure restituït.
Un bon punt de partida dissenyant el mural
per fer camí tots junts i conrear millor fruit,
d’altre mode, comprenc, marxar és el que val.
