La vida, la història, és farcida de paradoxes tremendes. En retrac una no molt llunyana. Aquella d’aquells temps ignominiosos de govern del colpista dictador que jau al Valle de los Caídos, el règim del qual titllava la premsa hostil de “canallesca”. Gaudint ara, suposadament, d’una transició ‘modèlica’ amb la consegüent carta magna, molts fets recents em diuen que aquells moments s’assemblen bastant a aquests, perquè fins i tot la “canallesca” premsa hostil solapada convenientment llavors és, quasi tota plegada, amb significats furibunds nacionalistes espanyols, absenta de solapa, darrere de les barricades, amb la Constitució del 78 raent a un joiós vitrall, defensant-la a la manera numantina, al costat del Govern central, amb tot l’aparell de l’Estat, interpretant al seu gust l’article 155, així com allò particularment essencial, supremacista, d’aquell dictador colpista, Déu, Pàtria i Rei, fins al punt de titllar qui vol diàleg i reformes de supremacista, antipatriota, quan no de xenòfob.
Permet “la canallesca”, contradictòriament, sense oposar-se amb el mateix vigor amb què defensa el 155, quan es conculquen alguns dels drets constitucionals principals, com ara protegir el feble, el gènere, les pensions dignes, l’habitatge, l’opinió, a més d’ignorar deliberadament que l’estat espanyol és plurinacional i les autonomies són estat, algunes amb llengües pròpies, competències transferides, com per exemple l’ensenyament, el qual restringeixen peperos, naranjitos, pesoneros i la majoria de l’estat, sense derogar l’inefable LOMCE de Wert. Ben mirat, potser, “la canallesca” no ho haja sigut tant perquè practica ara i adés allò clàssic de prova-error per blindar els editors, l’Ibex 35 i, alguns d’ells, aprofitant-se’n de les insondables clavegueres de l’Estat.
Un furibund nacionalista espanyol, supremacista superb i venedor de diaris a les portes del libel és el senyor Inda de OK Diario. De vegades sembla acaparador de les notícies sorgides de les insondables clavegueres –vegeu sinó com el dimarts 22 de maig avança la sentència de la Gürtel, quan ha de veure la llum el dijous 24–. De poc rigor periodístic en els treballs, sembla que el que li resta no li interessa exercir-ho. Inda no només és un nacionalista furiós, sinó un histriònic irreverent, manipulador i capficat que defensa sense embussos un estat ben fort, que confon, tal vegada sabedor, amb una nació espanyola ben feble.
Deixant de banda les seues irreverències tertulianes, els trets d’Inda es poden veure en els seus editorials, llegint com jo, un masoquista impenitent, títols com “Alfred i Amaia com a símptoma de la imbecilitat pàtria”. Si algun lector vol llegir el del passat dia 13 al seu OK Diario s’adonarà de les seues excel·lències. Si ho fa, potser opine que m’he quedat curt, perquè pela dolentament els dos monyicots a compte del regal del llibre España de mierda com a metàfora, carregant contra els seus enemics nacionalistes perifèrics. Enemics, al meu parer, són tothom menys ell, o ell també, perquè si un precepte del cristianisme és “voler els altres com a un mateix”, vist el que escriu, a un enemic l’odia com a ell mateix.
Alfred i Amaia són, escriu, una mostra imbècil de la imbecilitat que s’albira en l’Espanya actual, perquè l’actuació del cantadors, segueix, fou una provocació, ja que les desenes de milions d’espanyols ofesos per aquell llibre es veren impotents de veure com els representava, patèticament, un furibund independentista com Alfred. Significa això mateix que Espanya ha seguit el costum masoquista de fer valdre els que volen balcanitzar-la, castigant els que defensen la nació més antiga d’Europa junt amb França, amb 500 anys d’història.
Dit això, primera mentida ben grossa de l’ínclit, perquè Espanya no és la nació més antiga d’Europa, ni tampoc de 500 anys d’història, carregant contra els qui volen balcanitza-la. De la nació i de l’antiguitat, enraonà José Álvarez Junco, catedràtic d’Història del Pensament de la Universidad Complutense, en el País, referint-se a Rajoy: “Rajoy confunde los conceptos (opinió que un té sobre alguna cosa, mitjançant l’observació) de nación y Estado y proyecta sus propios deseos en el pasado”. I segueix enraonant Alvarez Junco: ”Lo que define a una nación es un concepto subjetivo: grupos de individuos que creen compartir ciertos rasgos culturales y viven sobre un territorio al que consideran propio”. Mentre que els estats moderns són ”Estructuras politicoadministrativas que controlan un territorio y la población que lo habita”. Així que, senyor Inda, senyor Rajoy, aparell de l’Estat, senyores i senyors, compte, perquè el catedràtic d’història, conclou: “Teniendo en cuenta este elemento subjetivo, si nación la entendemos como un ente etéreo que se lleva en el alma, Rajoy pude decir lo que quiera (Inda també), puede decir que la nación más antigua, és la que él adora”.
Abundant sobre el tema, es manifesta Ruiz-Domènec, catedràtic d’Història Medieval de la universitat de Barcelona, en dir que, “estirant molt el terme, el concepte de nació, aplicant-li’l a la unió dinàstica pel matrimoni del Reis Catòlics, Espanya no és la nació més antiga d’Europa, ja que el concepte de nació, tal com hui es configura, es va desenvolupar a França al segle XIII, però a més a més a Anglaterra al XIII, quan Eduard I hi configura el Parlament”. Islàndia al segle XI, com apunta l’escriptor José Luis Corall, amb uns homes lliures a l’assemblea d’Althing.
La manera de pensar d’Inda i Rajoy, no tan sols confonen, potser intencionadament, Estat i nació, sinó territori, ja que situen la seua Espanya en temps dels romans, donat que els transalpins l’anomenaven Hispania, la qual cosa no vol dir que la història de la nació espanyola comenci llavors. Una prova del seu tipus de pensament es manifestà en la reacció d’Inda i tot l’espanyolisme, que van pelar el nostre senador Carles Mulet, una més, quan a la càmera alta va demanar explicacions per l’atorgament d’honors i glòries a Don Pelai, i la “santiña asturiana”, titllant l’acció dels promotors, el de Castelló de la Plana, amb raó, de franquista amb l’argument que es lliuraren medalles commemoratives d’aniversari.
Per acabar de comptar l’assumpte, debatuts per savis, concloc que, si Inda manifesta que Espanya és la nació més antiga d’Europa, hom pot dir, amb en mateix dret i propietat, que València, el País Valencià, és encara més antic, fins i tot, més prompte estat que la mateixa Espanya, perquè l’Espanya actual, ço de la meua collita, es va materialitzar amb força, desenvolupada sense aturaments a l’aribada del primer Borbó, doblegant la perifèria per la força de les armes a les lleis de Castella, i no pels romans, ni pels Reis Catòlics, ni tampoc al temps de Carles I, tot i que, ausades de la meua vida, al “Casal Austríac” anaven soscavant els perifèrics. Comte-duc d’Olivares inclòs.
Denuncia i critica Inda, al seu article, que el camí a l’imbecilitat de la seua Espanya s’inicia a les concessions de l’UCD de Suárez. Adolfo, manifesta, li va passar l’explosiu de les autonomies a Calvo Sotelo, aquest a Felipe, aquest a Aznar, al qual, pobret, el van traure del poder de mala manera (mostrant l’ínclit, qui és i com li diuen a la gent del seu gust). Agafant el poder Zapatero, va permetre que l’artefacte explosiu es multipliqués. Ara Rajoy contempla impotent com el compte arrere de la desfeta nacional ha pres velocitats supersòniques, aferma.
“Un Estat babau que ha permès que Catalunya gaudisca d’estructures d’Estat, per llavar el cervell de la ciutadania (ell no llava) a la fi que, ben prompte, diga adéu”. Un Estat “gilipollas” que consent que s’obligués els xiquets de “Balears, Comunidad Valencia, Catalunya, País Vasco i Navarra” a educar-se com a “paletos”. “Paletos que balbucean el espanyol i hablan a las mil maravillas ese catalán o vascuence que les hace auténticos ciudadanos del mundo”. “Un Estado zopenco que financia su propia implosión”. “Alfred y Amaia son dos memos que dentro de poco nadie recordarà, porqué no son ni Julio Iglesias ni Céline Dion. Però nadie les negarà el merito del síntoma de la imbecilidad Pàtria. Un simbolo”. Conclou l’escrit.
No em cap el menor dubte que si hom hagués escrit allò que Inda ha escrit no li valdria la casa santa, seria sense remissió davant el jutjat corresponent acusat de delictes d’odi, xenofòbia o de veges tu a saber. O si de cas fos el règim d’un paregut al d’aquell que jau al Valle de los Caídos, potser hom jagués vora el Barranc del Carraixet, la qual cosa hom per a ell mai de la vida voldria.
Amigues i amics, adés m’he quedat curt de qualificatius, ara llarg l’article. Disculpeu. Tot açò com es remeia, a banda de no fer cas a un personatge com aquest, a més de a les pròximes votades? A la prestatgeria hi ha l’Estellés. En una Antologia del Mural del País Valencià, el de Burjassot li dedica un poema a Miguel Hernández, fa així:
Apel·le amic, al teu cor combatent, apel·le amic, al teu cor comissari, aple·le amic, al teu cor de trinxera. Ara és distint. No hem de fer el País: l’hem de refer, com un antic mosaic, tot restablint, una a una, les pedres.
