Enllà per la Guerra del Sinaí al 1956 –un servidor ben jovenet– era costum arrelada que l’església dediqués un dia a l’any, ara sembla que també, per fer una petitòria de diners i compartir projectes amb les missions catòliques esteses per l’arreu del món, amb el paraigua de “Domund”. Aleshores el voluntari, proveït d’una vidriola, eixia al carrer demanant almoina per tal de contribuir a les causes al crit, que es féu popular, de “la voluntat para los chinitos”, tot i que als cartells propagandístics a l’efecte hi havia xiquets de totes les races.
Curiosament, ara, paradoxalment, seixanta anys després, els “chinitos” s’han convertit en la segona economia mundial, tan sols per darrere del “Tio Sam”. Com que són unes formigues treballant i estalviant, a més a més hi solen queixar-se poc, hi disposen d’una economia exportadora potentíssima –com sabem–, la qual cosa fa tindre diners disponibles a orris, endemés d’ésser els principals creditors del deute sobirà de la majoria dels principals estats, entre ells l’estat espanyol.
Com que amb l’Eclestone de la F1 ja no ens convé parlamentar anant a Londres, com feien Camps i Rita Barberà, q.e.p.d., per ensabonar el magnat a la fi que aquesta “autonomia” es situés en el món mundial com pretenien, doncs els ínclits han contribuït força per desacreditar-nos. Ximo Puig, no s’ha d’oblidar, president del Consell i de la Generalitat Valenciana, ha fet recentment un viatge a la Xina i al Japó perquè totes dues economies –economia real– contribueixen, esmerçant en projectes i inversions, en el desenvolupament del País. Els que trepitgen el carrer amb bloc a la carpeta, i aquesta sota el braç, per tal de rebre comandes en saben prou dels desencisos de la tasca, sobretot quan s’esperen resultats tangibles aviat, optant per armar-se de paciència, esperançats de veure el fruit de les seues gestions.
Davant del panorama, la senyora Bonig, pretesa “Dama de Ferro”, com sabem alliçonada permanent pels senyors Montoro i De la Serna, aporegada i convençuda pel seu partit que, ideològicament, injustament, manca d’inversions els valencians, sobreactua força per tal de guanyar-se els seus favors.
Una mostra, una altra, quan al plenari de les Corts la passada setmana, el president de la Generalitat explicava al faristol la visita realitzada a Àsia i la ínclita s’ha estirat els ulls, simulant una persona d’aquells indrets, burlant-se d’ella, del president del Consell, de tots els valencians, així com dels xinesos i japonesos visitats evidenciant no tan sols que és una inefable política per les seues idees i infidelitats vers aquest poble, sinó endemés que està desproveïda de la més elemental criança pels seus modus, en els quals esmerça una incontinència total, posada en escena al seu escó a les Corts del País, un lloc de representació del nostre poble, suposadament dotat d’una respectabilitat total, amb aquell ball de mans que interpretaven els “Pallassos de la Tele”, cantant la cançoneta “chinito tú, chinito yo”, coneguda per quasi tots. Així denigra Bonig el noble ofici de pallasso.
Davant les evidències de descontrol del personatge pels comportaments observats a la senyora Bonig, al meu parer, modestament, penso que són la reacció a una enrònia irrefrenable, que li desitgi remeiable pel seu bé i els de tothom, d’una tendència autodestructiva, que si fos política, tira que et va, però personalment seria lamentable. Li recomaria, per tant, amb tots els respectes, que llegira Marc Granell, per exemple DÈUS DINS, poema breu de l’Antologia Poètica editada per Bromera, Notícia de la tribu.
“Diuen que el primer que feren els déus, abans dels segles, fou instal·lar la por dins de les butxaques. Avui, hi són. Encara.”
Ja sé que no ho farà, però sempre em resta l’esperança que algú del seu entorn, poc donat a les lloances, carregat d’humanitat, noblement la capgirés.
