Quan jo tenia nou o deu anys, els meus pares em deixaren un dia a casa del meu iaio Baudili perquè havien d’anar a València a fer no sé què. Ell, com que curar xiquets no era el seu fort, em pujà amb un vol al carro del tio Palma que passava per allí: “Vols anar-te’n amb ell?”, em preguntà quan jo ja estava assegut a la part de darrere amb les cames penjant. La meua iaia isqué cridant: “Mira que tens unes coses! On va el xiquet?”
-No patisques, Palma vindrà prompte, que es passege, a casa s’avorrirà.
– Espera un poc. —Digué entrant corrent a casa i sortint més ràpidament encara amb una punta de pa amb oli, sal i un polsim de pebre roig dins un saquet de tela que penjà al varal del carro junt a la botija de cara plana.
Al primer arre! i colp dels ramals la burra començà a caminar a pas curt però ràpid i en eixir del carrer vaig vore com les últimes cases del poble es quedaven cada cop més lluny. No sabia on anàvem ni tampoc m’importava gaire. Els camps de tarongers també anaven perdent-se de vista a poc a poc pel camí de la Rambleta, que, secà amunt, ens conduïa a la Serra Calderona, més concretament a la muntanya de Cabes Bord, dita per ací del Piló perquè en tenia un al cim, un munt de pedres que, més tard m’assabentí, eren un conegut punt geodèsic.
Desenganxà la Morica, que així es deia la burra malgrat ser blanca com la neu, i la lligà sota una garrofera amb una llargària de corda suficient perquè pasturara els tendres llicsons i la junça que creixia a la seua ombra. També li apropà un poal d’aigua que tragué de l’aljub de Bladó perquè es refrescara.
-Vine David i voràs! —Jo aní cap a ell i caminàrem uns centenars de metres fins a arribar a una mena de rasa, a trossos d’un metre de fonda i a d’altres quasi terraplenats per despreniments i solsides que serpejaven entre penyes, esbarzers i rebrotins de garrofera passant per unes runes de formigó: “Saps què és açò?”, em preguntà.
Jo aixequí els muscles i menegí negativament el cap. Açò és una trinxera! Jo mai no havia escoltat aquella paraula, per la qual cosa em quedí mirant-lo esperant un aclariment.
-Ací hi havia soldats que pegaven tirs a altres soldats que volien ocupar aquest lloc. Allò em semblava com un joc paregut al que jo jugava amb els meus amics pels canyars i l’horta però en vore-li la cara endeviní que no es tractava de cap joc.
-Ací estaven amagats els republicans, els rojos i enllà, sols uns pocs metres més enllà, els nacionals. Aquests volien que aquells es rendiren però com que no ho aconseguien estigueren diverses setmanes disparant-se uns a d’altres fins que, com els nacionals n’eren molts més, els d’ací, digué assenyalant el clavill al terreny, una nit desaparegueren per aquestes muntanyes i mai més se sabé d’ells. “I, on anaren?”, preguntí.
-Doncs es convertiren en maquis
-Maquis? Què és això? —Preguntí una altra vegada.
-Soldats que, com que veien que al front no podien guanyar la guerra, intentaren seguir-la com pogueren, pel seu compte, en solitari o acompanyats d’uns quants més com ells, malvivint per camins i barrancs.
-I què feren els altres? —Continuí preguntant.
-Primer que res, dinamitaren el niu de metralladores que hi havia ací per a fer-lo inservible i el deixaren pràcticament com el veus ara. Després perseguiren els fugitius durant molt de temps.
-I els trobaren? —Torní a preguntar intrigat.
-A alguns, sí, i a altres, no, encara que pel temps anaren caient poc a poc.
-Caient?
– Bo, deixem-ho ací. Quan sigues més major, ja t’ho contaré.
Més de quaranta anys després vaig llegir que l’ajuntament de Sagunt havia rehabilitat les trinxeres de la Serra Llarga, les havia fet visitables. Havia col·locat rètols indicadors per a poder arribar-hi i, al prop, taulers explicatius del que allí passà. Al diumenge següent, agafàrem el cotxe la meua companya i jo i ens apropàrem a vore com havia quedat allò i veritablement és digne d’anar-hi. Allí estava la trinxera excavada novament, el que quedava del niu de metralladores i la basseta lateral on refredaven els canons d’aquelles després d’hores disparant. Ho miràrem tot amb deteniment amb l’angoixa de saber què havia passat allí.
Arribaren joves amb bicicletes i altres que, com nosaltres, aparcaven el cotxe al prop per a vore les restes del desastre, però un vehicle en especial ens cridà l’atenció a tots.
Baixaren d’ell un parell d’homes i ajudaren a fer peu a terra un altre molt vell, amb la cara com la cera, que difícilment podia caminar. El portaven un a cada costat agafant-lo del braç i xano-xano arribaren front la trinxera i el niu de metralladores. Com que a l’home major li tremolaven les cames i les mans li aproparen una cadireta plegable, com les que s’usen a la platja, perquè s’asseguera, cosa que féu amb molta cura. Mirava lentament a un costat i a l’altre repetint el moviment amb el cap, després es tragué un mocador de la butxaca i es torcà els ulls amb el cap cot. Els acompanyants, en vore’l així, s’allunyaren discrets uns metres per a deixar-lo desfogar-se sol. Una bona estona després els féu un senyal i a poc a poc l’aixecaren de la cadira; una vegada dret, els indicà amb un gest que volia que l’aproparen a un pinet que creixia a una vora de la trinxera. En arribar-hi, tragué del si una banderola i la lligà a una branca i aquella començà a volar immediatament com un ocell roig, groc i morat alliberat i ell la mirà amb les galtes mullades de llàgrimes, després donaren la volta i s’anaren cap el cotxe. En arribar-hi i abans d’entrar, es girà cara ella i, enreveixinant-se, aixecà tot el que pogué el puny esquerre mentre els demés ploràvem envaïts per una emoció incontrolable en vore’l tan ferm i orgullós. Els acompanyants a poc a poc l’endinsaren al cotxe i, en sortir de l’aparcament, tots els qui estàvem allí l’acomiadàrem amb un aplaudiment espontani que rebotà de roca en roca fins els cims més alts de la Serra.
Cal tornar allí, sobretot els més joves, perquè comprenguen millor què ens passà fa…
