El passat 4 d’abril, l’inefable delegat del govern espanyol defensava la llei dels pressupostos convençut que són favorables als valencians. La veritat de les xifres indica que si en els anteriors ocupàvem l’últim lloc, ara som els penúltims. Les assignacions per capita queden molt per davall de la mitjana espanyola. I no sols es limità a protegir la gran i pertinaç injustícia de la cort (1) madrilenya. L’ínclit personatge anava més enllà: les ones hertzianes d’una emissora valenciana que emet en castellà incendiaven sensibilitats quan la mel·líflua i admonitòria veu del senyor Moragues desvelava la seua paranoia. En efecte, sicari del poder i model de ciutadà descastat tingué la barra d’alertar la ciutadania honrada sobre un possible paral·lelisme amb la Catalunya catalana. Venia a dir que si ens queixem d’un maltractament secular, immoral i humiliant, acabarem per dir que Espanya ens roba…
Que no ho sap que la valenciana és una terra de sostracció de recursos i de consciències? Que no veu que ens han convertit en l’estora on es torquen els peus després de prendre el bany en el nostre mar? Que no observa l’absència de respecte que ens té la cort (1) que esgüella de plaer quan ens veu arrossegar-nos com els llombrígols?
Ah, quanta còlera concita comprovar els vims corcats com el delegat del govern, captiu d’una “manera de ser” que ens menysprea i sacrifica en l’altar de la ignomínia.
Què més voldria jo que els clams unànimes de tot el País Valencià ressonaren en els quatre punts cardinals de la Península. De moment, només els porucs gemecs de quatre abduïts configuren un estat d’ànim conformista i fàcilment abatible. Massa Moragues pels tossals i excessiva docilitat pels horitzons.
(1) Primera accepció del Diccionari valencià d’Edicions Bromera, 1995.
