No sé si es podran aplicar els algoritmes als diversos pobles que habiten la Terra. Però només em consta que el maniqueisme no sol ser un bon exemple d’anàlisi si volem aproximar-nos a la veritat. Per eixa raó no podem classificar-los entre bons i dolents: fallaríem en la diagnosi. I perquè a més de fer-nos incórrer en flagrant injustícia, l’absència del mètode ens situaria en l’esfera de la incompetència sociològica.
Per tant, els pobles –que són l’assumpte d’aquest escrit– no poden qualificar-se de manera lleugera. L’experiència ensenya que les col·lectivitats i els gens individuals decanten una gamma cromàtica amb predomini del gris. És a dir, un sector majoritari al centre de l’espectre, i els extrems on hi ha el millor i el pitjor de la condició humana; el blau celestial i el negre infernal. Es tracta d’una qüestió significativa en aquest text.
Per tant, no es tracta d’esbrinar, només, la bondat i la maldat dels pobles: les característiques que dibuixen perfils de singularitat i els fa diferents són necessàries. Però estudiar-los tots requeriria un espai de què no dispose. Em limitaré, doncs, a examinar superficialment l’anatomia psicològica de les dues nacions que crec conèixer. L’una és la meua: en temps passats valenta i gloriosa fins a la caiguda lliure originada per càstigs continus i cruels fins a esdevenir la millor aliada de la ignorància. Ja dic que són moltes les garrotades rebudes perquè puga mantenir la integritat –moral i física– intacta. Ara, convertida en ectoplasma invisible i estèril, ofereix els parracs de si mateixa en la discutible ara de la fèrula que l’ofega.
L’altra nació, més interessant que estimada, supera fronteres i s’exposa als judicis ètics de mig món. Incapaç de respectar els pobles que considera inferiors, els fustiga imposant-los grillons de ferro. Com passa amb les altres tribus ja esmentades, aquesta també ompli la franja central d’una gamma de grisos peculiar. Per què? Perquè, de manera inconscient, viu impregnada d’un cert sentit de domini sobre les nacions que ocupa. Per això els individus i el conjunt de la nació que centralitza en exclusiva el poder trepitgen altres terres com si foren seues. I és que el dret de propietat és indissoluble del domini. Però, llevat d’aquestes insignificances, els considere divertits i conversadors. Ara bé, quan arriben a formar organitzacions d’estat, pertanyen o no als pobles “mesetarios”, fan feredat i deixen de ser divertits. Veient la cacera implacable que dispensen a una aspiració tan legítima com pacífica, els adjectius se m’acumulen tractant de protagonitzar el text. De segur que els poders en mereixen uns grapats. Però jo, modestament, em limitaré a dir-los que són unes males persones.
