Amb l’Església s’ha topat de nou. La proposta de declarar Bé Cultural Immaterial la Festa de la Mare de Déu ha evidenciat com la jerarquia eclesiàstica veu la cultura o, millor dit, no la veu. En prou ocasions m’he ocupat de tal qüestió, els fets evidencien com aquelles persones que regenten la confessió majoritària a l’Estat vénen mantenint que tot el que afecta els béns culturals de la seua propietat són exclusiva competència seua, ignorant, doncs, les obligacions i normes existents en la matèria.
Una primera qüestió que em planteje en aquest cas concret, el que ha succeït al Cap i casal, és si la Farta de verge reuneix les condicions necessàries per ostentar la condició de BIC, puix, fins aquest moment, no he llegit en cap informació com a mínim una simple enumeració dels elements que concorren. La Convenció de la UNESCO de 2003, ratificada per Espanya, enumera com a bé cultural immaterial els usos rituals i actes festius. Aleshores ens trobem com l’esmentada festa es considerada per la jerarquia religiosa com un acte estrictament religiós. La nostra llei de Patrimoni cultural ens parla d’usos representatius. Què cal fer?
Tanmateix aquestos dies de Setmana Santa he pogut veure als mitjans com els ministres del govern central cantaven, al pas del legionaris que porten el Crist, amb unes lletres que xoquen amb valors de la cultural moderna, a més a més, en franca contradicció amb un estat que pretén ser aconfessional. Segons és sabut, algun d’aquestos ministres ha dit que l’acte i les cançons formen part de la cultura tradicional. La tradició, però, com també indica la Convenció de la UNESCO adés citada ha d’ajustar-se a valors i imperatius propis que estan vigents en les societats modernes.
Doncs, molta confusió o poca claredat. Observe com s’està fent ús de les declaracions com a Bé Cultural amb fins propagandístics i caldria anar amb més cura. Tanmateix, el tema exigiria una argumentació, una valoració a cada cas en funció dels valors culturals i tradicionals, amb independència de la seua vessant religiosa, legítima, però, limitada a la fe o creença. Ampliant el tema, no estaria de menys que els representants públics d’opcions d’esquerra tingueren clars criteris davant dels actes religiosos, com son les processons, puix sovint per allò de no enfrontar-se amb la gent o simplement per seguir “la tradició”, els representants polítics agafen el ciri i se sumen a la comitiva presidint els actes, als quals si som creients podem assistir com uns ciutadans més.
