Per què la possibilitat d’independència de Catalunya produeix tan formidable oposició que reprimeix qualsevol opció d’exercir el dret d’autodeterminació? L’argument de la legalitat, un element circumstancial i mudable, és només un escut que amaga motius més profunds. Oblidem-lo doncs, i furguem un poc més. No em sorprendria si algun estudi confirmés motius estètics (irracionals) d’una porció d’escuders, horroritzats, potser, imaginant un mapa d’Espanya amb un mos a la part nord-est que, afegit al mos portuguès, deixa malparada l’estampa de la “vieja piel de toro”.
Rememorant, però, la tradicional prudència de la jerarquia eclesiàstica quan s’oposava violentament que es qüestionés cap dels pilars de l’edifici del dogma catòlic, pel perill que s’ensorrés com un castell de naips si es discutia algun dels seus principis, se m’acut cert paral·lelisme. El principi de la indissolubilitat d’Espanya ha funcionat històricament com un dogma a preservar, sense mostrar cap debilitat que pose en risc l’edifici, i exhibint els instruments de repressió i càstig exemplar, si cal. La història és ben coneguda, si es vol conèixer, i, amb episodis recurrents, travessa els segles XVII, XVIII, XIX, XX i, ara, el XXI.
En qualsevol cas, els arguments de l’estètica o de la cautela no responen la pregunta inicial, més aviat configuren una segona línia d’escuts distractors. En un nivell més profund, i com passa amb tants esdeveniments històrics, regnen raons econòmiques. El dogma catòlic, per exemple, proporcionava al tàndem noblesa-clergat arguments de dominació del poble pla en relació amb el manteniment dels privilegis materials dels primers. Què els sembla la promesa d’una vida millor després de la mort per aquells que pateixen, amb resignació, la injustícia, la vexació i la pobresa?
Altres exemples? La justificació ideològica de l’esclavitud, des d’Aristòtil a l’Escola de Salamanca, encobreix raons econòmiques de les classes privilegiades que obtenien mà d’obra pràcticament gratuïta. Les elits armen exèrcits amb soldats provinents de capes baixes de la població i, encenent llur ardor guerrer, els envien a matar i destruir, mentre esperen obtenir guanys amb la guerra (matèries primeres, mercats, reconstrucció, comerç d’armes). Enaltir la transició espanyola no amaga que la jerarquia econòmica controlà el procés, les lleis i les regles, per tal d’assegurar la continuïtat de la seua hegemonia. També en el cas de l’excitació del nacionalisme espanyol en contra dels desitjos d’independència d’una part de catalans es pot seguir la pista econòmica; elits, sempre les elits, que, històricament, s’han servit del poble pla, exaltant llurs sentiments en benefici propi.
Clarificador el treball “Catalunya i la solidaritat interregional a Espanya” de Javier Ruiz Collantes, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra. Els impostos no els paguen els territoris, els paguen els contribuents individuals; la idea crucial de l’autor, però, és considerar-los agrupats en classes. I així, enuncia una de les seves premisses: “els impostos els paguen, o no els paguen, les classes socials”. Fonamentalment paguen les rendes del treball, ja que sota el neoliberalisme, les grans fortunes i grans empreses, incloses les catalanes (col·laboradores amb les tàctiques de guerra econòmica contra l’autodeterminisme), disposen de mecanismes per eludir la solidaritat entre classes.
L’autor va cosint arguments per mostrar com els impostos de les rendes del treball de Catalunya es transfereixen, no per subvencionar les necessitats en altres regions d’Espanya, sinó per sufragar els privilegis de les grans fortunes d’aquestes regions, que són insolidàries amb la seva pròpia gent i no tenen projectes per dinamitzar econòmicament els seus propis territoris. Deixant de banda la defensa del llegat cultural, desempallegar-se d’aquestes elits seria suficient motiu per entendre el desig d’independència.
