Recuperar l’espai públic, els carrers, és el tema que ocupa l’exposició que podem visitar al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València. Al vell claustre de l’Alma Mater es poden veure tota una sèrie d’elements de la vida urbana, així com les transformacions que han experimentat les ciutats en relació a la convivència, aportant també experiències que estan fent-se per tal de recuperar espais públics. Doncs bé, com a complement de la mostra han tingut lloc aquestos dies unes jornades amb presència d’experts, activistes ciutadans i polítics. M’interessa ara comentar una part molt rellevant del problema, aquella que afecta la mobilitat, l’ús dels cotxes i, molt especialment, com abordar el tema de la mobilitat i el trànsit. Malgrat que els exemples i les experiències comentades a la taula redona corresponent se centraven en ciutats mitjanes o grans, cas de Madrid, Barcelona, València i Pontevedra. Malgrat que la problemàtica té punts comuns a tot arreu del nostre territori, la situació als pobles, diguem-ne menuts, molt especial en aquells que tenen un centre històric, resulta preocupant puix el despoblament o abandonament d’aquestos nuclis ha estat un fet important i, tanmateix, així com les dificultats creades per l’ús de l’automòbil són evidents.
L’augment del parc automobilístic, l’absència de xarxes de transport públic eficaç, la trama urbana de carrerons i, sens dubte, els models imperants han anat irrompent la vida de la gent dels pobles i cada vegada és més evident com el cotxe ha esdevingut l’ocupant més absolut dels carrers, de forma que per anar a l’escola, al bar, al banc o a fer la compra la gent no s’ho pensa, agafa les claus i a gastar carburant absurdament. No manquen situacions conflictives: disputar-se l’espai d’aparcar, aparcar davant l’entrada d’una casa, tancar el pas a un servei d’urgència…
Als pobles, doncs, com a la ciutat, cal transformar la vida, recuperar el carrer, i fer-ho implica restringir el trànsit. Això, però, com tota mesura de canvi, pot comportar resistències i, per tant, demana una certa pedagogia i una idea clara d’allò que es vol fer. Un cosa és evident: l’objectiu és millorar la qualitat de vida i, per tant, cal atendre les necessitats dels residents i buscar eixides per satisfer eixes necessitats de forma raonable i col·lectiva, element que ha de preveure espais alternatives d’una zona d’aparcament públic i gratuït, així com facilitar els subministraments necessaris a veïns o tanmateix a l’hostaleria. El residents, doncs, han de veure’s afavorits per les mesures restrictives.
El coneguts com a “plans de mobilitat” han de tindre eixa finalitat: limitar l’ús innecessari del vehicle i garantir una millor qualitat de vida fent dels carrers i places un lloc d’encontre o esplai. Un portada del diari conservador Las Provincias presentava dies enrere un titular cridaner remarcant com darrerament al cap i casal els ciutadans patien més retencions de trànsit i, òbviament, aquest degà de la premsa valenciana reduïa la condició del ciutadà aquell que s’ofusca a continuar abusant del seu cotxe i no a aquells que volem gaudir d’una xerrada al carrer, o de caminar, una cosa molt sana i recomanable, amb tranquil·litat.
