Els destinataris d’aquest document tenen un denominador comú: haver abandonat la llengua dels pares o dels pares dels pares com a instrument de comunicació en els territoris que li són propis. És a dir, aquells que foren o són adoctrinats en els postulats del nacional catolicisme pancastellanista; els que de manera grandiloqüent es proclamen valencians quan se senten còmodes en l’àmbit gregari de la renúncia; els que s’etiqueten exclusivament en castellà i, alhora, reivindiquen una valenciania submisa; els que creuen que l’abdicació lingüística atorga blasons d’excel·lència i neteja orígens obscurs; els que, legítimament, han cedit la facultat de pensar a sistemes culturalment pogroms; els que se senten orgullosos de simular allò que no són; els que aspiren a grimpar en l’escalafó d’una societat que mai els acceptarà com a seus; aquells que no saben qui són perquè d’altres els han manat què han de ser; els que han aprés a dir “merlussa”; els que han fet de l’odi als catalans una missió transcendental de les seues agemolides vides; els que brinden amb cava de Requena perquè Espanya ha convertit el noble procés de Catalunya en un procés “contra” Catalunya. Els que no s’adonen que el pi del Principat tapa el bosc putrefacte de la corrupció; els que s’alegren de sentir com la brutalitat d’un Leviatan minso en democràcia avasalla i humilia gent pacífica que reclama un dret natural. En suma, els que s’avergonyeixen de sa mare perquè parla valencià. Hi insistisc: legítimament i en llibertat… condicionada.
Per tot això, quan les noves cohorts alletades en el pensament falangista relleven els oprobiosos i bessons precedents ideològics i disparen el tir de gràcia a l’idioma, no pregunteu per què les campanes toquen a mort. Que Hemingway ho diria millor, segur, però no més clar: les campanes voltejaran perquè els valencians no hem sigut capaços de defensar l’únic tret que ens defineix com a poble digne de tal nom. Més val, doncs, que, amb la gepa plena de covardia i desídia, acoteu les banyes en senyal de reverència mansa i, sobretot, no pregunteu.
