La fèrtil i sàvia ploma d’Ortega y Gasset ompli pàgines immarcescibles de bellesa pàtria. Però, malgrat el xovinisme que respiren, li sobra intel·ligència per a reconéixer les interferències que la llasten.
“Castilla, sentida como una realidad visual, es una de las cosas més bellas del universo. […] Mira y quiere la diversidad a tu entorno que puede ser espléndido. Digna de la antigua, es la nueva misión de empujar a los pueblos para que cada uno recobre la voluntad de sí mismo. Pupila castellana, abre bien el iris para que España multiforme o entera penetre en tu retina y, si fuera preciso, divídete en seis mil facetas […]”.
Més avant continua reconvenint el filòsof madrileny:
“En nuestro país no es costumbre vivir así, abierto a todos los vientos. Casi todas las gentes parecen atormentadas por la sospecha de que alguien vendrá a arrebatarle su ser. […] Y toda su vida se convertirá en una táctica defensiva contra los otros compuesta de odio, de acritud, de intriga, de fraude […]”.
No pot dir-se que el paràgraf haja experimentat descontextualització temporal ni que haja perdut vigència expositiva. Els adjectius són inapel·lables i els fets demostren que aquest text no és un anacronisme, sinó tot el contrari. En vista dels efectes produïts al carrer i als mitjans de comunicació, la quasi totalitat dels espanyols viu moments d’eufòria desorbitada o, senzillament, d’orgasmes múltiples. Què són, sinó, la disseminació indiscriminada de l’odi, de l’acritud, de les intrigues i dels fraus que omplin els aparells de comunicació espanyols de background castellà exacerbats fins a límits demencials davant de presons, exilis i càstigs?
Una cosa semblant exposava Baudrillard. Aquest sociòleg explicava la hiperrealitat moderna com una percepció seductora però il·lusòria: fenomen actual capaç de tiranitzar la massa conduint-la en la direcció que els mèdia dictaminen. En efecte, els moviments que ens venen com a extravagants, no els dissenya l’actor: aquest intenta protegir-se d’unes acusacions absolutament falses. Des de quan es considera rebel·lió la gloriosa gesta d’un grupet desarmat en defensa d’uns drets irrenunciables? És més, quin mal poden fer dos milions justets de persones enfront de quaranta-quatre milions nou-cents noranta-nou mil nou-cents noranta-nou? (a mi que no m’hi compten). Enzo Traverso també detecta el problema i declara: “La guerra del 36 és una guerra nacional que oposa la tradició imperial castellana a les autonomies regionals, particularment a Catalunya”.
De manera que, “a por ellos”!!!! No sé per què, valencianitzar Catalunya costarà, encara que la desmunten a través de pràctiques abusives. Els catalans que voten sobiranisme han pres consciència del que són… i del que no són. Els vindria bé, als amos de la maquinària, llegir el pensament irreductible de Virginia Woolf: “No hi ha barrera, pany ni forrellat amb què em pugues coaccionar la llibertat de pensament”. Ho heu sentit?
