Ana Noguera i Enrique Herrera han publicat un llibre, Las contradicciones culturales del capitalismo en el siglo XXI, en el qual intenten donar resposta a tot allò que ens està passant des del punt de vista de la política, la democràcia, la cultura i l’ètica. Partint del debat obert en àmbits acadèmics, tant des de posicions neoconservadores, com des d’altres innovadores, el llibre ens mostra aportacions interpretatives de la crisi existent de valors i, també, com es manifesta: submissió de la política a l’economia, globalització, desigualtats creixents, acumulació de riquesa per l’elit econòmica, mercantilització, consumisme… Aquest tipus d’aportacions, però, queden limitades als àmbits universitaris, als dels estudiosos, per tal de fer, doncs, una recapitulació, buscar explicacions i, sobretot, encetar una reflexió que vaja més enllà de les simplificacions de l’ús de les decisions i propostes fetes en funció de les urgències. Aquestes, però, sense cap perspectiva, constitueixen al meu parer un tasca divulgativa necessitària i, en eixe punt, el llibre és una eina útil. Certament, el llibre, implica una certa limitació, puix el consum de masses no està per la reflexió i, tanmateix, la nòmina de lectors continua essent reduïda.
Simplificant: tenim a l’abast una aposta per un canvi qualitatiu, per una proposta que ens exhorta a una nova ètica social que superara l’individualisme i que es distancie tant de les ètiques passades de signe conservador, com dels valors majoritaris imperants. Acostumats com estem a la mediocritat, resulta estimulant veure com Ana Noguera i Enrique Herreras, persones properes, ens conviden a pensar, examinar i raonar; no puc, doncs, deixar de recordar com Ana ha estat una persona amb una activitat política significativa de signe socialdemòcrata. Davant, doncs, de la nova dialèctica entre capitalisme i cultura, cal donar resposta a la pregunta: estem preparats per analitzar la fase en què ens endinsem? Els autors optem per dir que sí que estem preparats i, aleshores, ens inviten a l’anàlisi i a unes conclusions.
Sols apuntaria, com a personal nota, diguem-ne, crítica, un oblit: haver deixat de costat quelcom, no haver dedicat un espai a les qüestions relatives a les identitats nacionals, temàtica de gran presència en el present i sobre la qual manca anàlisi i sobra la superficialitat. Es tracta de veure el problema des de perspectives i valors democràtics i solidaris. La crisi de Catalunya, Escòcia, Quebec o altres territoris exigiria un debat intel·lectual assossegat i seriós sense simplificacions i desqualificacions. Sense oblidar com la problemàtica té prou a veure amb la crisi de l’estat-nació, una crisi esmentada al llibre, per cert, i que presenta sens dubte molts vessants. En resum, hi ha matèria pel debat més enllà de les anècdotes i les batalles polítiques.
