Tant s’hi val que s’esquiven, els antagonismes existeixen, també hi ha classes desproveïdes de la clau de cap ascensor social. Els conflictes es concreten en una gran diversitat de reivindicacions (desconegudes moltes en temps de Marx), no necessàriament de caràcter econòmic. En aquest context s’apliquen les reflexions de Laclau i Mouffe i el projecte Podemos.
Tradicionalment, els líders d’Esquerra Unida, entrevistats després dels sovint febles resultats electorals, freqüentment eren interpel·lats amb: “Què han fet vostès malament?” Sempre he pensat que era una pregunta estranya. Des del mateix instant de la transició estan atrapats en el parany del discurs hegemònic, que enalteix el centrisme i els relega a puntuacions entre 1 i 2 en l’eix esquerra-dreta, un dels instruments modeladors de sentit comú més eficaços de les democràcies liberals. L’eina va ser perfeccionada durant la guerra freda per la propaganda nord-americana. Corbaren la recta en forma de cercle per apropar l’1 al 10 i popularitzar un missatge que, vigorós i potent, ha arribat fins als nostres dies: “els extrems es toquen”. Atrapats, i amb escasses possibilitats d’elevar el seu sostre electoral, els líders de les formacions més compromeses amb la igualtat material i la fraternitat sempre han recorregut a la resposta estàndard, respectuosa amb l’electorat: “No hem sabut transmetre el nostre projecte”.
Els fundadors de Podemos pensaren en les teories polítiques de Laclau i Mouffe per sortir del parany. Quan un col·lectiu expressa una demanda que la política oficial no satisfà, es produeixen sentiments d’exclusió que si s’expressen, ho han de fer fora dels canals institucionals. L’acumulació de demandes no ateses desemboca en una època calenta o moment populista amb un important distanciament entre representants i representats. La canalització de la indignació no resolta pels poders oficials és el que els autors anomenen populisme. L’estratègia incorpora l’articulació d’un discurs que impulse la construcció d’una identitat col·lectiva, no existent prèviament, a partir de la pluralitat de demandes. Una identitat que es reconega a ella mateixa com nosaltres, un nosaltres que només té significat enfront d’un ells, doncs l’existència d’antagonismes fa inimaginable un nosaltres absolutament inclusiu. Segons la teoria, aquest populisme és propi de la democràcia, l’amplia i aprofundeix (la radicalitza diuen ells), col·labora a fer-la viable en proporcionar vies de possibilitat a la multiplicitat de reivindicacions oficialment desestimades i en transformar potencials enemics en legítims adversaris que conviuen democràticament.
Segons Laclau/Mouffe, els antagonismes no es poden eradicar i produeixen una pluralitat de demandes, no sempre concordants. Llistem exemples: aturats, precariat, afectats per reformes laborals, per pobresa laboral, energètica, per males pràctiques bancàries, per hipoteques, per retallades, per la constant pèrdua de poder adquisitiu, joves amb dificultats per emancipar-se, dependència desatesa, ecologistes, feministes, pacifistes, indignats amb lleis mordassa, amb el tracte a la immigració, amb la violència policial, amb la corrupció política-empresarial, amb l’existència de paradisos fiscals, amb els senyals de connivència entre els poders de l’estat, amb l’engany i la mentida, republicans, autònoms, marea verda, blanca, negra, etc.
Podemos identificà el moment populista generat per l’acumulació de demandes no satisfetes i articulà el discurs d’un nosaltres-poble adversari d’un ells-elitista. Fugint del parany de l’eix esquerra-dreta, construí i difongué el missatge transversal baix-poble enfront de dalt-casta-trama. El mateix nom ‘Podemos’, mancat de significat ideològic, forma part de l’estratègia populista de congregar des de la transversalitat. Funcionà i, en un primer moment, abans que el contorn virtuós del sistema accionés la maquinària del desprestigi i la por, aconseguiren el primer lloc en intenció de vot amb un 27%.
I quan Podemos començà a ser qualificat de populista, els fundadors sorprengueren admetent-ho…
