Invitat per una plataforma valenciana, que tracta de lluitar contra la llei mordassa, vingué el professor sevillà Javier Pérez Royo a parlar-nos-en. L’acte despertà interès, puix aquest personatge està mantenint postures favorables a una revisió a fons de la Constitució en una perspectiva federal, mostra d’això fou la presencia d’alguns polítics. La veritat és que no sé si la majoria dels assistents esperaven un contingut o un to diferent, diguem-ne més de denuncia de la coneguda llei mordassa, el fet és que Pérez Royo va optar per un altre relat més aviat situat a nivell d’anàlisi històric i constitucional.
El fil conductor del relat se situà en la restauració monàrquica, fet que segons va explicar cal situar en 1947, en ple franquisme, amb la Llei de Successió a la Comandància de l’Estat, en base a la qual Espanya es constituïa en regne. La transició, segons va dir, no feu més que seguir allò que ja havia dit el Règim de Franco. Com a mostra, el professor esmentat va recordar des de la taula, dirigint-se a Emèrit Bono, assegut al meu costat, un esdeveniment clau en el procés d’elaboració del projecte constitucional: la sessió del Comitè Central del PCE, a la qual hi eren tant ell com l’amic Emèrit, així com representants de les seues delegacions. Aleshores, en un determinat moment, Carrillo va rebre una trucada des de la Presidència de Govern i el secretari general dels comunistes es va absentar durant una hora i mitja; reiniciada la sessió, Carrillo manifestà que hi havia dos coses que no serien objecte de debat i que per tant no es podien qüestionar, que eren la composició del Senat i la monarquia.
Aquestes dos qüestions havien de ser acceptades sense debat. La primera, com s’ha vist, s’ha materialitzat en la permanent majoria conservadora del Senat i ha estat, per tant, un element de bloqueig dels canvis; la segona, la monarquia, resultar ser un altre element de contenció. Aquestes circumstàncies fan molt difícil una reforma a fons del sistema actual, i en la present conjuntura, amb la involució que esta produint-se, fa inviable un procés constituent. Tal vegada el personal volia escoltar una altra cosa, possiblement la majoria dels presents haurien volgut escoltar una nova versió del “We can”. Va haver-hi debat, no va mancar cert subjectivisme esquerrà, i com no, isqué el tema de “procés”, sobre la qual l’orador es manifestà a favor d’un federalisme asimètric. Al final crec que el to del conferenciant invitava més a la reflexió, a una mena de crear condicions, més que a cercar resultats a curt termini, un missatge que pot ser interpretat com poc encoratjador; el moment, però, com podem veure, és bastant complicat i ni les esquerres ni la resta d’opcions progressistes marquen l’agenda en la mesura que el paper del PSOE esta diluït i ha de deixat fer a la dreta.
