Els privilegiats que orbiten en les grans constel·lacions han trobat en la perversió del llenguatge una esgrima retorçuda en el debat polític. En efecte, la tendència general de les classes dominants, partidistes o no, és acusar l’oponent de ploramiques quan aquest denuncia allò que creu una injustícia o un greuge infligit pels poders. El gran conflicte derivat de l’embastardiment de la paraula és l’alteració de les realitats. Per tant, categòricament condemnable i situat als límits de la tirania intel·lectual. Per això, el text actual intentarà posar l’accent en el victimisme com a recurs semàntic que busca desmantellar l’argumentació sòlida o la rèplica fonamentada: amb la cobertura d’aquest mot, les arbitrarietats improcedents i les maquinacions supremacistes omplin primeres planes i obrin telediaris. Imputar fer victimisme a les víctimes autèntiques no és un ultratge? No obstant les insídies amb què el saluden tothora, el victimisme no és cap estratègia dialèctica. Massa vegades allò que es coneix com a victimisme és la resposta pacífica i, en conseqüència, només verbal, als atacs i perjudicis segurs a què està sotmesa la part originària d’un poble. Tot i així, és que l’altra banda no té veu ni vot en l’afer subcutani que circula per davall d’aquestes ratlles? I tant que en té! Ja s’ha vist i comprovat. D’altra banda, l’article 155 no és una arma de destrucció incisiva destinada a conculcar la llibertat de pensament?
Passem comptes, doncs. En l’ànim de la fracció subjugada mai no es pot adduir menyspreu a qui ve de fora. Al contrari, ofereix possibilitats a qui porta la motxilla del viàtic plena d’il·lusions. En aquest cas, la història no és una qüestió interpretable, és un axioma. Considerades legítimes les aspiracions humanes de milions de ciutadans, la terra ha acollit i no despatxat. Dit açò, afegisc: benvinguts han estat els de fora sempre que han respectat la cultura, l’idioma i els costums del país hospitalari. I així ha de ser sempre que la Constitució recurrent no procedisca a la usurpació dels drets naturals i atàvics de la minoria autòctona.
I, reflexionant amb malícia, no pot ser que els hermeneutes pro domo sua facen servir la corrupció lèxica cercant, precisament, la suplantació i supressió d’una identitat no desitjada?
