No estic en condicions de certificar l’exactitud de la frase perquè intente traslladar-la de memòria, però sí del contingut: el to era d’extrema supèrbia i ho va dir públicament per l’agost del 2107. Davant la conjuntura que podia significar una escissió pacífica del sobiranisme català, l’aspirant a l’alcaldia de Madrid digué: “Sea como sea y salga lo que salga yo quiero ir a Cataluña y ser tratado como hasta ahora. Lo exijo porque estaré en España!” El senyor Carmona, del PSOE, resumia així el llibre d’estil del nacionalisme espanyol.
Ha passat l’estiu i la tardor. S’han viscut moments surrealistes, immolacions morals i actituds civilitzades; contrafurs malignes i violències unilaterals; amenaces i exercicis de força bruta; actes vexadors i suplantacions forçoses; arrogàncies i descrèdits; col·lectius assedegats de venjances i emergències polítiques propenses a la xenofòbia interior: una relació pareguda al dépaysement, vocable que descriu el subjecte o grup que, una vegada ocupada una llar que no és la seua, l’explota i se’n beneficia a canvi de menysprear-la fins a l’odi.
Els feixos ideològics comprenen la manera de sentir i pensar compartida per quaranta-cinc milions d’espanyols. És a dir, la interpretació de lleis i constitucions empara el drets dels castellans “desplaçats” als països de parla diferent: una bossa important que els darrers comicis han dibuixat sobre el mapa. No cal recórrer a les ciències polítiques per a llegir l’evidència: les conurbacions industrials d’ampli domini demogràfic procedent d’altres àrees tinten la cartografia d’espanyolitat. I el sobiranisme anhela incorporar noves bases contra una teranyina jurídica adversa que protegeix (exclusivament!) els ciutadans satisfets amb l’statu quo. No és una tasca fàcil la pretesa extensió. Tots aquells que abandonaren la seua terra, inhòspita per avatars injustos permanents, i n’han trobada una altra on despleguen el seu projecte legítim de vida, difícilment renunciaran a allò que són. És més còmode, doncs, obligar els indígenes, que sempre seran minoria, a la renúncia.
Perquè, quina necessitat pot impel·lir una ciutadania amb drets intocables a adoptar uns determinats afectes que no els reporten altra cosa que un risc incògnit o un esforç legalment esquivable? No m’oblide d’advertir que queden exclosos d’aquesta disquisició els qui optaren per l’acceptació d’una realitat que aprengueren a estimar. I és quan s’estima, es respecta: un què absolutament necessari en les relacions humanes. Els Sánchez, González, Fernández i un llarguíssim etcètera testimonien models amb proves fefaents i destacades: valuosos i admirables exemplars. No perquè hagen perdut cap cultura anterior, sinó pel coratge esmerçat a entendre. I ho han fet sense pressions: grato animo et libenter.
En conseqüència, la perspectiva és tan amarga per als catalans de consciència com dolça per als espanyols còmplices i insensibles al tracte fratern. Per això, la solució que s’albira per a la minoria és l’estabulació i el confinament. Això sí: els permetran (?) clavar en el frontispici de l’immens recinte un disseny tipogràfic etiqueta negra que diga Gran Reserva (brut no; aquesta qualitat serà privativa del repressor).
Bé, aquells que encara bivaquegem amb respiració assistida hem aprés a colp de destral físic i moral un munt de característiques d’aquest estat: sabem que és inútil establir concòrdies o somiar amb la cultura del diàleg. Recordem una resposta del Consejo de Castilla a requeriments de catalans, valencians i balears: “Sólo les incumbe la gloria de obedecer”. No. Ni ha caducat la prepotència ni l’assedegament de venjança. Són els mateixos. En fi, també som conscients que aquest Estat difumina el talent i exalça el mediocre. Qui pensa fa nosa al poder. I, per últim, reconeguem-ho: Espanya podria ser una cosa amable, magnífica, però els pancastellanistes s’hi oposen.
El radar de l’experiència detecta l’ànsia de culminar La Gran Castilla, però és menester assolar interferències. Nosaltres, potser no, però els catalans tenen l’honor de ser la darrera interferència, l’última trinxera. Per tant, doneu-los bastó! 155. “A por ellos, qué cojones!”
