Hem estat contra la corrupció sense excepcions, tant contra la més notable i significativa, la del PP i el seu entorn, com contra qualsevol altra, per això, hem insistit en la responsabilitat col·lectiva de les direccions estatals i territorials de la dreta espanyola que per acció i omissió han contribuït a la corrupció. Hem assenyalat com, a més de la responsabilitat penal, hi ha la política, la d’aquells que toleraren o miraren cap a un altre costat. Ara ens troben davant d’un fet irrefutable: el de la corrupció de Convergència, i casos especials com ha estat el de la família Pujol. El cas és que molta gent, que al seu moment ha vingut exigint responsabilitats al PP, òbviament exigència justa i necessària, ara guarda silencia davant el Cas Palau, i m’interrogue: és que la corrupció al cas de Convergència resulta diferent? La sola diferència entre una i l’altra és que la del PP és sobiranista i unitarista espanyola i l’altra és sobiranista catalana. Les dues, però, son això: purament i clarament corrupció.
La sentència del cas Palau, dictada per la justícia existent, envers la qual podem fer moltes reserves, ho tenia molt fàcil, les declaracions de Millet i dels col·laboradors, així com l’auditoria feta arran de les sospites fundades, evidenciaren que la pràctica del 3 o 4 per cent de comissions era habitual i una forma de finançar Convergència. Quant al cas Pujol, aquell que va estar líder carismàtic, indiscutit, Jordi Pujol, va reconèixer el frau a l’hisenda pública, situant-se al mateix nivell que altres polítics de la dreta espanyola. La dissolució de Convergència, i la creació d’un ou partit amb un altre nom, no ha estat més que una maniobra per evitar responsabilitats pecuniàries, un frau a la societat. Aleshores, resulta que el mateix que venim exigint de relleu dels dirigents, com Rajoy, que per omissió o acció han contribuït a generar corrupció cal, dons, aplicar-ho als de Convergència, amb independència que alguns, per altres motius, estan essent injustament reprimits per l’estat o s’han exiliat.
Una causa tan justa i legitima com és aspirar a exercitar el dret a decidir o altres reivindicacions identitàries haurien d’estar representades per persones i partits nets de corrupció. No entenc, doncs, com es pot deixar de costat aquesta realitat de la corrupció, feta suposadament en nom del sobiranisme. És més, no veig enlloc cap manifestació d’assumir responsabilitats per part de persones que han tingut càrrecs i, per tant, podrien si més no aturar corrupteles i espoli de recursos públics. Ara tenim dades, han emergit fets i circumstàncies: tractes de favor, negocis irregulars, fins i tot en entitats administratives dedicades a resoldre problemes tan greus com és el dels habitatges. En què quedarà tot això? Serà una simple qüestió de la condemnar uns pocs que han estat pillats per la justícia?
