Era inevitable. Les lectures i les interpretacions sobre el resultat dels comicis del 21D per part dels mitjans –españolistas, por supuesto– denoten el “derrote a la derecha” de la intel·lectualitat presumptament progressista. Per això pregonen l’èxit de Ciudadanos, com si fos el seu. En realitat, aquesta formació no representa una altra cosa que l’essencialisme nacionalista castellanoespanyol en la línia més dura i agressiva (que el lector no oblide els sons aparentment pastorívols: el bel de l’ovella oculta l’udol sinistre del llop). La sospitosa unanimitat a l’hora d’avaluar el que consideren una maledicció bíblica agermana els addictes al règim i els que semblen oposar-s’hi. Assedegats de sang díscola igual que els vampirs dels Càrpats estaquen els ullals en la jugular dels qui voldrien assimilar via absorció. De manera que l’article 155 de la Constitució no ha servit per apaivagar la set de venjança dels uns ni els propòsits anihiladors dels altres per molt que intenten forçar la màquina situant en primer pla l’indiscutible triomf del seu nacionalisme intrínsec. Parcial, però: en el rerefons de l’escenari continua bategant l’esperit indestructible del dret a ser. Així mateix, una dada cabdal sura per damunt del discurs generalitzat. Un partit que nasqué per a aniquilar el catalanisme fa onze anys s’enfrontava a un 15% d’independentistes. (Tema per a una tesi sobre l’estupidesa humana): Han servit Ciudadanos i el PP d’estimulant multiplicador? Perquè ara no són catalanistes i prou. Ara exigeixen el dret natural que els correspon.
Sí, ja sé que no són tots. Per això crec que no és just parlar en nom del poble de Catalunya. En aquest sentit seria bo recordar els programes difuminadors que aplica el nacionalisme espanyol a través del segles. Mentalitat Wert. Causa i efecte. Transvasaments demogràfics. Bones persones que, legítimament, cerquen millorar de vida en un altre lloc més propici. Res a objectar-hi. Exquisida solidaritat. No obstant això queden en suspens unes quantes qüestions. Com és que, en el moment de governar els independentistes, es denuncia una calamitosa fractura social? És que la trinxera esmentada no existeix quan manen els unionistes? Com i què genera el frontisme? Qui te raó, el de casa que intenta defensar la cultura autòctona o el que resideix al territori i no li importa gens imposar la seua? És a dir, és justa l’obligació del castellà a costa del país ocupat?
Tanmateix, hi ha moments en què la desplaença no ha d’ofegar la civilitat. Diguem-ho ben alt: en el firmament de la política rutila una supernova que cal saludar amb formes versallesques. Perquè, qui pot negar el triomf a la que encapçala la llista més votada el 21D? La seua joventut, bellesa i encant inspiraria una Judit com la que pintà l’Artemísia Gentilleschi o el mateix Caravaggio. Però, i Holofernes? Ah, encara no li ha tallat el coll. Pregarem perquè Betúlia no siga expugnada.
