El vigent Codi Penal, seguint el criteri de redaccions anteriors, pel que fa al delicte de rebel·lió, diu que són reus de rebel·lió aquells que s’alcen violentament per declarar la independència d’una part del territori nacional; tanmateix, conceptua com a sedició un alçament públic i tumultuós. Com es pot dir que el 10 va haver-hi rebel·lió? Des de la meua poca experiència en matèria penal, puix únicament vaig actuar com a defensor al TOP durant el franquisme, em causen perplexitat les acusacions que des de les institucions judicials s’han fet contra els dirigents independentistes de l’anomenat “procés”. Que l’aparell de l’estat, govern i tribunals, actuara, tal com funcionen les coses en aquestes latituds, era previsible. Que la repressió existiria era evident, una altra cosa seria el nivell, grau o intensitat de la reacció. L’anterior consideració em porta a plantejar-me els presents comentaris. Deixant, doncs, el vessant més polític, que deuria estar el marc de la solució o de la necessària negociació, caldria saber si els dirigents del procés se n’havien fet càrrec del risc existent, o si tot ha estat resultat d’una càlcul de probabilitats que no els ha sortit com esperaven. El fet és, doncs, que estem on estem.
Les dinàmiques que es desenvolupem a partir de les actuacions repressives solen escapar-se del control dels agents implicats. Al present cas, la reacció davant del fet repressiu genera solidaritat i crea màrtirs; per altra banda, també pot genera temor, i això precisament explica l’actuació del poder central. Tanmateix, els moviments reivindicatius passen a un segon pla, ja que les persones empresonades esdevenen símbols, passant a un primer pla. Això ho hem observant en multitud d’exemples històrics. Per altra banda, el poder, les institucions que ens fan ús de la coerció, per molt basada en les lleis que estiga, sol perdre legitimitat. Davant de situacions com aquesta, de la qual som observadors, caben diverses formes de defensa: una és negar la legitimitat de tribunals i institucions; l’altra, però, l’empràrem durant la dictadura en la seua fase més avançada i és fer ús de les lleis existents, malgrat que les qüestionem. Podem acatar i qüestionar, tanmateix, cal fer-ho, i alhora fer ús d’aquestes en allò que en pot ser útil. Segur que hi ha professionals del dret coherents i podem ajudar molt.
Mentrestant, però, existeixen formes de pressió que no es deuen descartar, això sí, sense caure en reaccions estrictament emocionals, o mancades de perspectiva com hem vist. Calen complicitats no sols dels fidels a la causa, sinó de molta gent que creu en els valors democràtics d’altres territoris i opinions. Malgrat no ser independentistes, pensem com allò de “nosaltres sols” s’ha manifestat bastant insuficient. En la mesura que valencianistes, i demòcrates, compartim molts dels sentiments que s’han expressat a Catalunya, però, aquesta proximitat no invalida veure errors o mancances, això també seria una forma de ser solidaris.
