Una mena de galindaina poderosa gosa tronar en àmbits conquistats pel garrot. Com un corcó de reduïda anatomia i la mirada dilatada per la rancúnia, formula dicteris contra un segment irreductible que intenta protegir la dignitat amenaçada. El bramul desinhibit de l’ínclita marca la campanya amb frases de prepotent i atziaga ràbia. “Qui ha facilitat la diàspora empresarial de Catalunya en un sospir?” –i el renill com de poni enfurismat fa vibrar micròfons i inconsciències–. “Rajoy i el partit popular!”, proclama posseïda d’ardor guerrer quan s’hi apodera d’allò que és exclusivament seu. Tot seguit encadena diverses interrogacions. Còlera retòrica exalçada desbocada. Els cronistes que fixen la història faran constar el cossi a caramull d’odi vessat per l’exigua dama. Qui ha imposat l’article 155 que ha restablit l’ordre celestial?” –emfatitza en èxtasi indescriptible–, “Qui ha escapçat els partits abjectes que impedeixen la consumació de la ‘sagrada unidad’?” I ella mateixa, escridassa; els ulls reflecteixen ira i la boca ganyola com un xacal famolenc: “Rajoy i el partit popular!” En realitat escenifica un paradoxa monumental. Mireu si no. Qui arreplegava firmes contra l’Estatut de Catalunya? Qui s’ha negat en redó a negociar amb els “súbdits”? Qui va enviar forces armades a reprimir la gloriosa gesta pacífica i pacifista d’un parell de milions de persones l’1 d’octubre passat? Qui ha decapitat els partits incòmodes? Qui ha perpetrat l’execució? Qui faria de Morro de Vaques? Rajoy ‘el sublime’. En fi, aquesta campanya, privada de dos líders axials i dos líders civils, camina cap a la fi. Les espases esmolades del bloc constitucionalista brillen en la foscor intimidadora i bel·licosa d’una supremacia impostada. Si guanyen, els qui han optat per la pau i la llibertat s’hauran d’amagar sota les pedres de Montserrat o a les grutes glaçades del Pirineu. Nosaltres, els valencians, ja fa temps que som a les ombries de l’Aitana.
I diuen que el 155 no és una venjança… Quins ous!
