Sovint, quan veig la televisió, no puc evitar evocar aquella frase dels nostres grans: Abans no passaven totes estes coses que ocorren ara. Els informatius de molt temps ençà que desenvolupen la funció de palestra de totes les calamitats del món. A banda de tots els conflictes polítics que es cobren amb una munió de vides humanes arreu del món, el nostre entorn geogràfic ha resultat també un bon mostrari de casos de ganivetades, esquarteraments, suïcidis, homicidis, parricidis i tota una gamma de cidis capaç de satisfer el paladar gore més exquisit. No tinc una estadística a l’abast, però dubte que realment ara les atrocitats sovintegen més que en l’enyoradís temps passat. Presumisc que la diferència rau, a banda d’en la natural inclinació humana d’idealitzar el passat, que els nostres iaios encara no havien palpat la societat de la informació de la mateixa manera que avui en dia. Així resulta normal que ignoraren l’existència de succeïts tan negres. Tenint el NO-DO com a única eina (des)informativa, vivien submergits en la il·lusió d’un país de conte de fades on Espanya era un locus amoenus i es presentava Franco com una deïtat. No massa lluny de quan ara engegues TVE…
Però amb aquesta introducció tan llarga voldria subratllar que darrerament els media han començat a fer-se eco d’una nova modalitat d’aberracions que fins ara havien passat “desapercebudes” i que és ara quan comencen a copar titulars. I ara ens trobem amb un nou mostrari horrorós compost de casos d’abusos sexuals, violència domèstica, assetjament escolar i sexual i un deplorable llarg etcètera. El silenci informatiu que embolcallava aquests drames no era més que el reflex del silenci en què la víctima havia d’ofegar el crit. I per què? Per vergonya d’una societat que mirava cap a una altra banda i que fins i tot culpava (i encara culpa) l’afectat mentre disculpa l’agressor. Al seu torn, sembla que si no s’esguitava sang, no era digne d’ocupar una plana. O, en el pitjor dels casos, no les ocupava perquè mentre no es vessara aqueixa sang totes aqueixes coses es consideraven normals.
Un cas truculent que ha sigut d’allò més mediàtic ha sigut el del director de cinema Harvey Winston, acusat d’assetjar i abusar sexualment actrius sota l’amenaça de tancar-los totes les portes laborals del món de la interpretació si no accedeixen a les seues peticions. Cal felicitar les primeres valentes (Ashley Judd, Asia Argento, Rose McGowan…) que han desafiat la por destapant la caixa dels trons i haver obert la veda a una fotracada de denúncies que mostra que Hollywood no és més que un embolcall de màgia que oculta tota la pestilència que el sosté. Era una situació tan normal, i estava tan inserida dins de l’engranatge de la fàbrica dels somnis, que ningú no gosava a denunciar-la mentre els estigmes s’amagaven durant anys sota somriures vellutats que desfilaven sobre catifes vermelles.
I una vegada més es tornaren a sentir veuetes, emanades de la gargamella del masclisme profund, retrent la víctima interrogants com: I per què accediren? Jo més aviat em preguntaria qui pot accedir gustosament a aquestes propostes. L’actor o actriu que s’obri de cames o es posa a gatameu no és més que carn de desesperació que en un moment determinat no té un altre suport on aferrar-se. Al mateix temps, la coacció ve acompanyada de l’amenaça d’amputar qualsevol horitzó en el món de la interpretació. No oblidem tampoc que el depredador sap escollir bé la víctima propiciatòria i s’allunya de la que sap que li pot amollar un puntapeu que li atrotine els testicles. Buscarà sempre la que observe mermada de defenses físiques o d’autoestima. I aquest raonament és vàlid per a qualsevol mena d’assetjament. També s’ha sentit el lamentable qüestionament que la denúncia s’haja executat després de tants anys (Mario Vaquerizo dixit, per exemple). Què encara cal explicar que hi ha feridetes que el temps no acaba de cicatritzar i que les abominacions no haurien de prescriure sobretot quan s’han fet de forma tan sistemàtica? Què s’ha de fer? Callar de per vida per contribuir a perpetuar la gangrena social?
D’altra banda, no hem de perdre de vista que allà on no arriben els flaixos de la meca del cinema també s’han multiplicat de manera alarmant el nombre de denúncies públiques en relació a abusos i assetjaments de tota índole. I la meua intuïció em diu que aquesta vegada no es deu sols a la fal·lera dels mitjans per amplificar els drames. Més aïna, tot plegat m’indueix a la trista conclusió que responen a una realitat devastadorament comuna que comença a xisclar. Tinc l’estremidora sospita (per no dir certesa) que no deuen tractar-se de casos aïllats sinó d’una realitat més tangible del que aparentava. Que no succeeixen només a Hollywood sinó que, ensotats en l’aixopluc de la normalitat, també campen al nostre país, a la nostra ciutat, al nostre barri i, potser, fins i tot més prop. I que un traïdorenc silenci encara actua còmplice entaforant aquestes anormalitats en la inèrcia de la normalitat.
