Benvolgut il·lús septentrional que pateixes un despertar angoixós:
En primer lloc i tal com manen els bons costums, em presentaré. Sóc un subjecte que no t’hostilitza ni et desitja cap mal; un valencià analfabet anys i panys en la llengua que escric ara i que, sense cap dubte estúpid, entendràs. Tinc plena consciència que la majoria de valencians i –por supuesto– de castellans em maleiran pel sol fet de gosar consolar-te. No m’importa: m’estime més que m’odien a amagar-me darrere de silencis còmplices i covards. També sé que no tots els que viuen en la teua terra comparteixen emocions que només poden sentir aquells que estimen molt el País. I vull que sàpigues que aquesta definició no és excloent, atesa la teua predisposició natural a l’acolliment humà: capacitat provada per milions de testimonis i que ací baix ens està servint de sudari. És a dir, la història, l’idioma, les tradicions i, en suma, la cultura, no són mai per a bastir guetos. Ans al contrari, han de construir l’aglutinament, lliurement assumit, que agermane voluntats siguen d’on siguen. De manera que, pam amunt o pam avall, ja saps com pense.
Expressats els antecedents, abordaré el quid de la qüestió. Ara ja saps el grau de consideració, d’amistat i de simpatia proclamada ara i adés que infons a la resta de les “Espanyes”. Almenys a la majoria. És cert que has estat envejat i, en moments excepcionals, emulat, però estimar-te? Qui? Quan? El com és una evidència terrible: has tastat el xarop elaborat en les fosques tàvegues d’un estat enemic. Perquè t’és imprescindible recordar tothora que és enemic i no aliat. Tingues-ho present i no t’hi confies. És menester, doncs, que no caigues una altra volta en la trampa d’una democràcia inacabada. En fi, il·lusionat, ingenu i candorós arquetip: generares fantasies que en altres latituds podrien haver-se materialitzat. No ací, afligit germà. Sobre vosaltres (mig Principat) catapulten una altra pluja de dicteris, de repressions, d’arteres maniobres i d’humiliacions inclements. «Ellos se lo han buscado», responen invariablement els sicaris amb consciència de sutja que no entenen de concòrdies i sí de submissió incondicional. Ja has vist la venjança com a resposta a la teua sol·licitud de diàleg. Confonen fermesa amb desafiament. Això diuen. Sí, a mi m’interessa participar del teu somni perquè significa la meua esperança de sobreviure. Amb tanta passió espere que, malgrat la sàdica duresa dels atacs rabiosos, has de tornar a llussiar les eines aixoplugant-te en les altes grutes de la raó pacífica: hi ha en joc una civilització que m’importa moltíssim, saps? Ací, al sud del teu mapa, encara som, amic meu, una minoria estabulada i menystinguda. Però la lluita desarmada de persones com tu, històricament proclius a l’acord i al pacte, no pot acabar en rendició. Resisteix, amic estigmatitzat. Resisteix. Fora, a la intempèrie d’aquesta tardor inusitadament cruel, se sent l’udolar dels llops famolencs: són els engranatges implacables i abusius del Leviatan prepotent. Però no t’espantes, cerca teies i pinotxa i fes foc nou.
Post scriptum:
Una vegada llegida aquesta carta, per favor, crema-la. Podria caure en mans irresponsables. I si són capaços de discernir llenguatges encriptats, podrien deduir que no pense com ells: motiu suficient per a clavar-me a la presó.
