L’home jove no arribava als trenta anys, s’agenollà en el confessionari ben tallat i ornamentat en fustes nobles procedents de l’antic cor.
– Ave María, Purísima.
– Sin pecado concebida. – Li respongué una veu semi-oculta en la foscor.
– Pare, he fet un profund examen de consciència però no aconseguisc sentir dolor pels pecats.
– A veure quins pecats són eixos.
– Mire, mossén: per molt que ho intente no puc odiar els catalans.
– Això t’ho impedeix el dimoni amb falsos arguments. Has de tindre fe i orar intensament i ja veuràs com l’Altíssim t’ajuda a través de l’Esperit Sant.
– Ja ho he fet, però resulta que no arribe tampoc a estimar Espanya com mana la Santa Mare Església.
– Això és més greu, fill meu. –I el tonsurat posà els ulls en blanc mentre alçava el cap com invocant el divinis influxibus ex alto. Sense canviar el posat místic continuà:– Has de saber que Espanya estava en la ment del Nostre Senyor des del dia de la creació.
– No discutisc l’origen dogmàtic d’Espanya, que Déu em perdone si ho he fet alguna vegada induït per les males companyies o lectures, però és que tinc la sensació que tracta el meu país com un drap: fica a la presó persones sense delictes, posa multes pel fet de pensar diferent, fa lleis que fan més grossos els barrots de la gàbia indissoluble, amenaça ciutadans desarmats, persegueix idees que no convenen als seus interessos. En fi, abusa de la prepotència d’un Estat on el meu país no té lloc, llevat que opte per l’oblit. Com puc estimar qui em vol matxucar, Pare?! –Digué mentre desfogava la desesperació pegant un colp de puny a la columneta dòrica que flanquejava l’amplia obertura de l’artístic recinte. Era evident que l’íncub habitava l’ànima del creient desgraciat i desagraït.
El canonge semblava afectat pel memorial de greuges que li havia sentit al pobre perdut del ramat, però no li durà massa el sentit de comprensió. Eixa fou la raó perquè l’adoctrinés amb més vehemència:
– Ah, fill meu, quin patiment més estèril t’afligeix. Però les raons que al·legues te les dicta Beelzebub. No. Espanya, benvolgut feligrés, ens vol a tots sota les ales protectores celestials: els valencians som els seus fills predilectes. Què no ho veus? Fes oració i se te n’aniran els mal pensaments. El que més lamente és que no podré absoldre’t. Torna quan renuncies als pensaments bruts inspirats en la morralla infernal i et beneiré. Mentre això passa, porga els pecats i fes penitència. Resa a la Geperudeta, ofrena la teua llibertat als qui vetlen per tu i diposita el vot en l’urna pura del partit sense màcula. És la salvació.
El jove es va alçar amb la consciència compungida i isqué a la plaça per la Porta dels Ferros.
