L’any 1999 una entitat cultural del cap i casal, Cercle Obert en concret, encetà unes peticions en relació amb l’Alqueria del Moro i altres béns del Barri de Benicalap. Aleshores, a les seues instàncies, el Consell Valencià de Cultura, després de la visita als llocs corresponents, va emetre un informe en relació amb l’Alqueria del Moro i ambaltres dues que constituïen un conjunt de signe inequívoc de la relació de la ciutat amb l’Horta. Tanmateix, en concret i en referència a la del Moro, es feia esment de l’estat de deteriorament en el qual es trobava i s’afegia que la calia la seua restauració i que podria tindre un ús educatiu relacionat amb la història de la ciutat i l’horta.
Era l’etapa de Rita, de l’expansionisme urbà, dels negocis immobiliaris, amb episodis tan lamentables i trists com la destrucció del Pouet de Campanar i el començament de la prolongació de Blasco Ibáñez entre altres desficacis. Sens dubte, l’informe anà al calaix. L’actual govern local ha anunciat la restauració de l’Alqueria del Moro i, allò que resulta més cridaner és la conversió d’aquesta construcció rural, de gran vàlua arquitectònica i etnològica, com a centre d’interpretació de l’Horta, una notícia, doncs, que demostra una especial sensibilitat per part dels nostres representants. Aquesta decisió implica abandonar la idea d’instal·lar la Junta Central Fallera en aquest edifici, la qual cosa hauria implicat necessàriament unes modificacions estructurals, al meu parer, poc adients.
Les alqueries, especialment, com el cas present, són un símbol i element identitari cabdal per a la ciutat i, tanmateix, per al conjunt del poble valencià. Recuperar la memòria de la tradició rural també pot contribuir a estimular el manteniment, la recuperació, de l’activitat agrària de l’horta, onencara tenim un patrimoni històric més que singular i, alhora, un espai que ens dóna els seus productes, que són de molta qualitat alimentària. Miguel del Rey, un professional excepcional, fa temps que ens animava a preservar les alqueries que encara ens resten en considerar-les com a vertaders documents de la nostra història com a forma de transmetre part del llegat que ens identifica com a poble (Alqueries: Paisatge i arquitectura en l’horta).
Cal dir que aquesta bona notícia coincideix amb la tramitació a les Corts d’una llei que intenta protegir l’horta, en compliment, entre altres coses, d’un mandat legislatiu que porta anys aturat i que, al seu dia, es traduí en una iniciativa legislativa popular aparcada per la majoria absoluta de la dreta que ens governava.
Podem, doncs, estar satisfets i satisfetes. Aquest és el camí a seguir.
